¿Y tú, de quién eres?

Els nacionalismes estan sobre la pell. Nacionalismes que s’expressen amb més o menys virulència en funció de com cadascú se sent atacat a casa seva.

Tots els pobles tenen dret a autodeterminar-se. Tots els pobles que se sentin nació haurien de poder tenir un estat reconegut i fer el procés en pau. I aquí puc incloure Catalunya, però també Escòcia, el Sahara i Palestina.

Tots els nacionalismes són iguals, però. I tots són dolents. Perquè la mateixa força que et segrega és la que els altres volen mantenir intacta. I qui és ningú per separar el que no vol estar unit, o per annexionar el que vol seguir per lliure?

Avui és Catalunya, que empesa per la crisi econòmica i emparada en els interessos de la burgesia catalana esperona un nacionalisme latent marcat per la injustícia del repartiment econòmic entre comunitats.

Demà, potser és l’Empordà, qui vol reivindicar la seva sobirania perquè no vol ser solidari amb les terres de l’Ebre. O potser és València, cansada ja que la incloguin en el paquet de Països catalans, juntament amb la Catalunya Nord, les illes i Andorra. Que no és, ni ha estat mai, part de Catalunya.

Tots els nacionalismes són excloents, tots són invasius i en un context com l’actual, on les fronteres tendeixen a desaparèixer cada cop tenen menys sentit.

Això sí. El que també està clar, és que mentre no et respectin sempre hi haurà ganes de marxar de casa.

I que ningú té obligació de quedar-se allà on no se sent ni ben rebut, ni ben tractat. Com diu la dita, a més de cornut, pagar el beure. I d’això els catalans en saben un munt.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.