Democràcia

Possiblement sigui cert que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, però hores d’ara també és cert que o hi posem remei, o acabarà sent una trista paròdia d’ella mateixa.

La gent passa de la política, potser perquè no forma part de la classe dirigent, potser perquè a casa hem sentit massa sovint allò de “tu no et signifiquis” o potser perquè ens hem cansat de veure sempre els mateixos, dient les mateixes coses, per no bellugar gaire res a canvi d’una opinió que només els interessa quan hem votat i hem votat bé. Els que votem. Que som minoria.

El gruix de la ciutadania d’aquest país no té ni veu ni vot, i quan en té, o bé entra a formar part dels possibles electes o es desmarca donant per acomplerta la seva missió democràtica en rebre l’equivalent de la pesseta ancestral cada quan toca.

La població flotant, els estrictes requisits de nacionalització, el conflicte d’interessos més o menys sentimental a l’entorn de la doble nacionalitat, la dificultat d’accedir als càrrecs de responsabilitat i la manca de teixit social consolidat ens han dut a un camí sense sortida en el qual el més llest procura viure al marge de la política.

Fins ara. I és que ja no podem seguir fent veure que els polítics ens treuran del forat quan tots tenim clar que no ho faran. Ni per desídia ni per manca de ganes, sinó perquè segurament la situació els supera, la por els paralitza i fet i fet tampoc tenen cap garantia d’èxit.

Per això mateix, perquè tots som conscients de les dificultats que suposa governar avui, perquè tots sabem que la cosa està molt complicada, ens calen més que mai persones valentes i compromeses que siguin capaces de tirar endavant mesures realment efectives per donar aire als petits empresaris, impulsar la creació de treball i garantir la societat del benestar. Darrerament tot tendeix massa a la supervivència. I ha arribat un punt en què ni les cadires ni la situació suporta més inactivitat.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.