Sense fum

Ja tenim publicat al BOPA el reglament que ha de regir les condicions de les sales de fumadors.

Unes sales que no haurien d’existir, per coherència i per salubritat, però que ja que hi són- mentre hi siguin- que garanteixin en la mesura del que això és possible la salut d’aquells que no volen continuar respirant aire nociu.

La majoria de locals ja han anunciat que no les faran, i no m’estranya. Entre sis mil i deu mil euros pot costar condicionar aquesta mena de cubicles, on els fumadors que no vulguin sortir al carrer podran donar satisfacció puntual a la seva addició.

I és que ja em perdonaran, però fumar, a peu dret en una sala sense servei, aïllada de l’entorn i plena de fum, no crec que correspongui gaire amb el que alguns han volgut vendre com el plaer de fumar.

Tot i això els hotelers estan contents perquè ja imaginen les trampes que podran fer posant màquines expenedores que no vulnerin la llei i els permeti, en alguns casos mirar de recuperar la inversió davant la por a la fúria desestabilitzadora per a l’economia de la manca de nicotina en els espais tancats.

Encara no s’han adonat que fumar és un problema de salut pública i que aviat a més serà un problema social.

Cada cop més – i em sap greu en tant que el fumador es pugui sentir estigmatitzat- el fum es veu entre la població com una molèstia que cal eradicar. I cada cop els nostres visitants, que venen de països on fa temps que no es fuma, arronsen més el nas davant l’ambient carregat de fum de molts locals del país.

Perquè tots tenim el dret a la salut i ningú té el dret de fer-nos mal amb la seva conducta, per molt que es consideri legítima.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.