Voluntat Popular

L’única gran veritat de la col·lectivitat és que només unida serà capaç d’imposar la seva voluntat. La tant arrabassada i manllevada voluntat popular.

I no parlo ni de guerres ni de revolucions, que tampoc estaria malament si no fos per la sang i els danys col·laterals.

De la mateixa manera que un cop desencadenada la fúria de la massa prendre la Bastilla va ser qüestió d’hores, enderrocant així una estirp centenària perpetuada en el poder i avalada pels cels, ara, serà Catalunya- i em refereixo a la seva massa crítica- qui decidirà si vol o no anar a consulta i triar el camí que més li convingui com a nació. S’hi posi com s’hi posi el PP i el PSOE, en Mariano Rajoy, el Rei o la sacrosanta Constitució espanyola.

És la societat qui fa les lleis, i no les lleis les que han de fer les societats.

A Andorra, si fa o no fa anem com sempre tres passes enrere. Per primera vegada un cos de l’estat com la policia crida a la resta de la població a sumar-se a files. Perquè saben que només sumant serem capaços de construir el país que volem.

Només sent prou gent unida davant un objectiu comú serem capaços d’exigir responsabilitats polítiques que mai ningú no està disposat a assumir ni a acceptar, només així es repartiran realment les culpes, la feina i els impostos.

La pega, és que el ferum d’instrumentalització és massa gran. La distància tant àmplia i els interessos personals tant concrets, que tota aquesta força, totes aquestes ganes de canviar el món es diluiran com un terrós de sucre dins el cafè a la que qui sigui- veritat o no- prometi una solució al seu problema personal.

I la resta, per qui les solucions mai no arriben si no és de rebot- es quedarà al carrer, veient com el carro de la història no tirarà endavant fins que algú es posi de debò davant els bous.

Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.