L'opinió del dia: Josep E. Dallerés

Something is rotten in the state of Andorra

Des de divendres només es parla que de l’afer Métayer.

La fins ara directora del Cor Nacional dels Petits Cantors d’Andorra era destituïda de forma fulminant després de la trobada del Patronat sense que -encara- hores d’ara ningú hagi rebut una versió oficial.

Després de vint anys aixecant el que avui és un dels pocs ambaixadors culturals del país, la feina s’esborra d’una plomada, sense explicacions.

Off de record, es parla d’un informe en què s’acusa Métayer d’organitzar i cobrar un – com tants altres- concerts de caràcter privat sense haver-ne informat prèviament el Patronat. Ella diu que va informar-ne, que hi ha testimonis i que els diners són a la caixa.

Els suposats testimonis es contradiuen i les versions se superposen.

Hi ha qui vol treure ferro a l’afer i insinua que la marxa del principal patrocinador ha estat la causa de la reestructuració i que tot plegat només obeeix a motius econòmics. Una bona - i recurrent- excusa, aquesta de la crisi, que jo em podria arribar a creure si no fos perquè hi ha altres patrocinadors que es poden/volen fer càrrec. En qualsevol cas s'hauria d'indemnitzar Métayer el que pertoca per llei- cosa que no es farà, sembla ser-.

Surt molt més barat acomiadar delinqüents, encara que siguin innocents.

Encara que -siguin el siguin- no hagin ni tan sols tingut l’oportunitat d’explicar-se.

Altres parlen de parar als peus a aquella persona que havia anat ocupant quota de poder dins el Cor deixant de banda les ordres explícites del Ministeri per fer i desfer a la seva voluntat.

Els de més enllà, diuen que es tracta de situar al capdavant del Cor algú afí.

No hi crec en la caça de bruixes, però sí en la feina mal feta i en la importància de fer les coses com cal.

Fins i tot en la justícia més rància en cas de sospita es pregunta a l’acusat abans de procedir a executar-lo. Ni que sigui per salvar les formes.

Fa mesos que el Cap de Govern diu que el principal escull del govern socialdemòcrata és la comunicació. La mala comunicació. Al principi pensava que era una manera de tirar pilotes fora, però no. Cada cop estic més convençuda que serà el seu taló d'Aquiles si no hi posen remei aviat.

No n'hi ha prou amb identificar el problema. Cal solucionar-lo.

I el amb mi o contra mi, el secretisme i la prepotència de determinades actituds no permeten arribar enlloc.

Avui el Parlament rebrà els Consellers Generals sota les notes de l’Andorrana, mentre Métayer estudia portar el seu cas a la Batllia i el Govern continua callat.

Serà, de moment, el darrer concert del calendari.

Tothom hi perd.

El Ministeri de Cultura es posa en entredit malgrat la bona feina feta fins ara, el Cor perd una gran pedagoga, el Govern credibilitat i Métayer la confiança en les institucions.

L’únic que – de moment- en traurà res, serà el relleu de Métayer.

Potser li haurem de posar un ciri a la mare de Déu de Montserrat perquè ens ho expliqui.

O follem tots, o matem la puta

Aquesta tarda es parlarà de crèdits extraordinaris al Consell General. Perquè de política fa dies que només se’n parla als passadissos.

La reunió que ahir havia d’assentar les bases d’un – altre- possible pacte entre el PS i ApC que permetés aprovar el pressupost, es va desvetllar com una nova fugida endavant de la minoria més sorollosa – i poc efectiva- que es recorda al Parlament andorrà.

La disjuntiva ApC està servida: O el pressupost el fem entre tots, o anem a eleccions.
El líder d’ApC, Eusebi Nomen, va assegurar després de la trobada d'ahir amb el Cap de Govern que no poden donar suport al projecte pressupostari que està confeccionant l’executiu. I, que per aquest motiu, l’única solució passa per fer un govern d’unitat nacional. És a dir, que els nomeni ministres i els deixin fer a ells el pressupost.

Mentre el Cap de Govern, el•ludeix les preguntes de la premsa, Nomen exigeix rapidesa extrema per arribar a una entesa per formar l’executiu perquè al seu parer calen unes reformes estructurals dures demà mateix.

Reformes que passen – segons les seves paraules- per la reducció del funcionariat i de les prestacions socials, amb l’objectiu de reduir el dèficit de l’estat.

Entre propostes dels uns i dels altres, i d’afirmacions de Bartumeu que no hi ha res impossible perquè “tot és factible”, els dos màxims contendents en la reunió d’ahir tenien clar que no hi haurà govern unitari si CR no s’hi integra.

El cap de l’executiu va trucar ahir mateix al cap de l’oposició, Joan Gabriel, per informar-lo. El líder reformista va rebre la proposta amb sorpresa. I en espera de celebrar alguna reunió, ahir va recordar que “fa un any vam fer l’oferiment i el senyor Nomen es va aixecar de la taula”.

Davant el cansament que genera l’estira i arronsa polític entre la ciutadania, només ens queda apel•lar al sentit comú dels reformistes: que donin de pressa el seu suport a les lleis fiscals i ens permetin plegar veles.

A veure si els comicis els passen comptes a tots plegats i comencem de nou la partida, aquest cop, a ser possible, del mateix joc.

Sobre els acomiadaments

Des de fa aproximadament dos anys els diferents mitjans de comunicació del país estan patint una reducció de les seves plantilles. La crisi, que afecta de manera molt crua a diferents sectors, no és aliena al nostre sector productiu i toca de ple en el factor humà.

És evident que la retallada de personal incideix directament a la qualitat informativa. La pèrdua de capital humà en els mitjans representa una pèrdua de qualitat, un empobriment de la informació i, conseqüentment, una manca d’opinió plural. La democràcia d’un país se sent especialment ressentida sense aquesta pluralitat informativa.

Seria molt greu que tota aquesta situació de crisi, que està repercutint de forma directa en la retallada de personal, acabi repercutint en l’exercici de la professió del periodista amb independència i llibertat.

Recordem al teixit empresarial i a les institucions del país que la debilitat econòmica dels mitjans de comunicació afecta en primer lloc els seus treballadors, però també el conjunt de la societat. La qualitat i la salut de la democràcia necessita un periodisme digne, plural i independent.

Junta Gestora de l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (en constitució)

Dia Internacional de la Democràcia

Possiblement sigui cert que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics possibles, però hores d’ara també és cert que o hi posem remei, o acabarà sent una trista paròdia d’ella mateixa.

Qualsevol de nosaltres podem coincidir en què la publicitat, en algunes ocasions, no sempre diu la pura veritat, que els balanços d’una empresa comercial poden estar arreglats i que una notícia periodística pot ser un anunci de pagament camuflat.

Qualsevol de nosaltres sap que els polítics no acompliran el que diuen en campanya- no tots, i no de la mateixa manera- i tots tenim clar que en campanya -com en el sexe- el valor de les paraules se les emporta el vent. I aquells t’estimo precoïtals, són els avui t’abonyego que han fet que ens acabem convertint en petits cínics que cada cop que ensumem flors, busquem a veure on és el taüt.

La gent passa de política, potser perquè no forma part de la classe dirigent, potser perquè a casa hem sentit massa sovint allò de “tu no et signifiquis” o potser perquè ens hem cansat de veure sempre els mateixos, dient les mateixes coses, per no bellugar gaire res a canvi d’una opinió que només els interessa quan hem votat i hem votat bé. Els que votem. Que som minoria.

Malgrat que Andorra continua gaudint de bons índex de participació electoral, no podem perdre de vista el fet que només vota un 20% de la població del país. El que recorda més la democràcia grega dels patricis que la del segle 21.

El gruix de la ciutadania d’aquest país no té ni veu ni vot, i quan en té, o bé entra a formar part dels possibles electes o es desmarca donant per acomplerta la seva missió democràtica en rebre l’equivalent de la pesseta ancestral cada quan toca.

La població flotant, els estrictes requisits de nacionalització, el conflicte d’interessos més o menys sentimental a l’entorn de la doble nacionalitat, la dificultat d’accedir als càrrecs de responsabilitat i la manca de teixit social consolidat ens han dut a un camí sense sortida en el qual el més llest procura viure al marge de la política.

Oblidant Arnold J. Toynbee, que deia que el més gran càstig per aquells que no s’interessen per la política és que seran governats per d’altres que sí que se n’interessen”

Gangues de l’ofici de ciutadà. Es veu que no n’hi ha prou en anar a votar un cop cada quatre anys.

Però això ja li ha anat prou bé -fins ara- als delegats governants d’aquest país. Generalment fruit d’una estirp perpetuada en el càrrec i amb una insuficient preparació en molts casos. La mediocritat genera por i aquesta por fa tancar les portes a l’estrany, al que ve de fora, i sobretot al talent.

No fos cas que vingués algú de fora a dir-nos com hem de fer les coses, o encara pitjor, que ens desmuntés els usos i costums.

Aquesta situació cada cop s’ha anat aguditzant més, mentre els fills dels immigrants dels 50 i 60 ja instal•lats i arrelats al país han crescut donant noves generacions d’andorrans que lluny de canviar les tornes s’han acoblat al sistema convençuts que votant als poderosos se’ls encomanaria alguna cosa.

El Partit Liberal, font d’un gran desgast col•lectiu després de 14 anys al poder, van cedir les regnes de mala gana a uns socialdemocràtes sense majoria al Consell. Aquells que prometien un canvi que encara esperem, en col•laboració d’uns altres que prometien consens i que de moment ens tenen sense pressupost i sense alternatives són els que avui ens demanen perquè a la gent ja no li interessa la política.

Jo fa dies que espero alguna Marie-Antoinette que ens tregui d’aquest cul de sac i ens enviï a comprar croissants, a veure si la gent reacciona i surt al carrer.

El Síndic General cridava l’atenció de tota la classe política en la passada diada de Meritxell. Tothom diu que sí, que sí. Però hi ha hagut algun canvi? Algun canvi real? Començo a perdre l’esperança, com la majoria de gent del carrer, que comença a estar tipa d’acusacions creuades, de missatges sense contingut i de manca d’idees.

Comença a ser hora que els polítics recordin que treballen pel poble, no pel partit. Que estan al servei de la població, no només de qui els va votar, o dels interessos personals o particulars de determinats lobbies que en aquest país els agrada manar des de l’ombra. Per desgràcia sembla barat que tot el poble pagui amb més deute públic un cap de govern disciplinat. I molt més rendible.

Però aquí ningú diu res. Ni ho farà.

La gent dorm mentre nosaltres, els mitjans de comunicació naveguem entre l’esperit de supervivència i treballant sota mínims, mirant de desenterrar cadàvers sense recursos i amb inversió zero.

Fallem també nosaltres.

No sabem explicar prou bé el que realment ens estan dient quan ens diuen segons què, ens deixem manipular amb més bona o mala fe i utilitzem llenguatge demagògic en funció del ball que toqui seguir, publicant això sí, això no, en funció de la línia editorial de cadascun de nosaltres i veient els acomiadaments massius a tota la premsa escrita del país com una espasa de Dàmocles que bascula sobre el nostre cap.

La majoria dels professionals coneixem almenys un periodista amenaçat de ser foragitat, acomiadat o demandat. O dos.

Tots els polítics parlen de transparència, però només l’apliquen quan i com volen i només en allò que els interessa. El periodisme crític acaba massa sovint en amenaces de demandes judicials o escoltes telefòniques .

Fins ara, els periodistes d’aquest país han estat massa sovint col•lapsats per la feina del dia a dia, joves redactors amb poca experiència i massa sovint aliens al territori com per poder incidir i arriscar-se a l’esport de la llibertat d’expressió.

Solucions? Concretes:

Més inversió generalitzada en mitjans, també en els privats, per a uns mitjans de comunicació més potents i plurals.

Unes institucions que treballin conjuntament per oferir a la ciutadania les eines que els permetin conèixer i fiscalitzar els governants que han escollit en els comicis.

Rebaixar les exigències a l’accés a la nacionalitat i posar seny en la doble nacionalitat. No ens enganyem, qui no la vol, és qui no la pot tenir i no vol perdre pistonada davant de ningú i menys si és de fora.

Educar en la ciutadania i crear teixit social que sigui crític amb el sistema. Avui, tenim un munt d’associacions incapaces d’opinar perquè del govern en depenen els seus ingressos per tirar endavant.

Pertànyer a la classe política hauria de ser una responsabilitat no un honor. No només un honor. I tots els que dia a dia seuen en aquestes cadires haurien de fer alguna cosa per merèixer el títol de molt il•lustres.

Nosaltres, els del carrer també haurem d’aprendre que els fracassos d’aquells que hem escollit també són la nostra responsabilitat i el nostre propi fracàs.

Què ho dius per mi?

Tot i que aquest any l’activitat política va decidir arrencar abans del que era protocolari, el cert és que la Diada de Meritxell, enguany ha recuperat la càrrega de significació que s’enyorava en els darrers anys.

El – comentat- discurs del Síndic ha servit per posar en solfa un equip de Consellers Generals, que en major o menor gran s’han pogut sentir tocats pel missatge institucional del cap del Parlament.

Josep Dallerès, va desgranar dures crítiques a la falta de diàleg i a la manca d’acords al Consell General amb retrets especialment significatius.

La possibilitat d’un avenç electoral, la dimissió d’Òscar Encuentra i el darrer canvi ministerial van servir de trampolí per afirmar – des de les seves sensacions- que, “no serem capaços –vist el tarannà que està marcant aquesta legislatura– de fer front als reptes que tenim al davant”.

I el neguit no és balder. Avui està prevista una nova trobada entre els representants del Govern, del grup parlamentari socialdemòcrata i els d’ApC per mirar de posar en solfa un acord definitiu sobre el pressupost.

Dallerès, desencisat per la falta de l’eina de previsió comptable per al 2010, va fer una crida, “no al consens, sí al diàleg, per tal que aquesta legislatura sigui capaç d’aportar la seva petjada a l’edifici que entre tots hem d’acabar de bastir perquè Andorra continuï sent la casa de tots”, després d’haver assegurat que té un sentiment de “pèrdua de temps” entre la classe política “mentre el dia a dia del ciutadà es complica cada vegada una mica més”.

Hores d’ara, el Síndic n’és plenament conscient de la situació.

Veurem quan triguen a adonar-se la resta i actuar en conseqüència.

Que ja ho diuen, Ningú és Perfecte.

8 de setembre

Demà Meritxell. Diada de festa. Entre setmana i amb l’al•licient de la Vuelta Ciclista a Espanya. Dos grans incentius per a què – per una vegada- la gent es quedi al país i gaudeixi de la festa pàtria.

Segurament per a molts, pujar al Santuari de Meritxell serà part d’un ritual anual que han heretat dels pares i padrins. Per d’altres, el Santuari és allò que està allà a dalt, i potser amb prou feines hi han pujat mai.

Al marge del sentiment religiós, que hi és, profundament arrelat en la cultura popular d’aquest país, demà, diada de Meritxell és el dia que ens hauria de servir per replantejar-nos el nostre esperit nacional.

Més enllà de banderes a les façanes i discursos bonics.

Ens hauria de servir per pensar en tot allò que els que van ser-hi abans que nosaltres van fer per aquesta terra- de dins i de fora-, com la Dolors Ribes, que avui fa tot just un any que ens va deixar.

Persones que amb el seu esforç van ser capaces de construir el que per bé o per mal avui és Andorra. Tant els arrelats a la terra, com els replantats a casa nostra. L’esforç no distingeix els orígens.

Dies com el de demà ens fan pensar en les coses que encara ens queden per fer, que haurem de fer plegats i que ens faran dignes d’agafar un relleu que fa massa dies que va a la deriva.

I és que ningú és perfecte.

Miri...

El mes de setembre no ens està donant la treva tradicional de vuit dies de marge abans de començar a entrar en matèria.

Des de la setmana passada les notícies- terrabastalls- polítics han fet més fàcil la feina d’omplir els diaris del que hauria estat habitual en aquestes dates. I no sembla que aquest fet sigui flor d’un dia, encara que els titulars colpegin des d’àmbits diferents.

A la dimissió d’Òscar Encuentra i les repercussions, judicis de valor, intencions o conseqüències que se’n derivin se suma ara la remodelació ministerial, que sobta, així d’entrada perquè des de fora es tenia la sensació que era un ministeri que feia la feina, que la feia bé i que no donava massa què parlar- i això en política sempre és un actiu-.

Encertat i necessari -en qualsevol cas- el nomenament d’un portaveu a govern.

I no perquè el Cap no acomplís amb competència aquesta funció- tal i com comentava David Domingo l’altre dia en la seva columna al Diari d’Andorra- Bartumeu ha estat dels pocs portaveus que té ampli i absolut control dels continguts que exposa davant la premsa.

El problema – al meu parer- no és aquest, sinó, que no crec que hagi de ser part de les seves funcions.

Entenc que la figura institucional del cap de govern no hauria de baixar al detall d’explicar si són Porsches o Ferraris els que aparcaran davant el parc, i tampoc crec que la seva funció sigui la de fer política de partit- no des de la sala de premsa de govern- i menys tenint en compte la facilitat que demostra darrerament per fer amics.

Està bé que Jaume Bartumeu ho pensi, però no que el cap de Govern ho digui.

En la tant nostrada hipocresia política segur que hi ha altra gent per posar el dit a la nafra.

Ara, no sé si ho diran amb tanta gràcia i verí, però ja ho diuen, ningú és perfecte.

Buscant la felicitat

Avui al programa mirarem de treure tot el suc de la vida.

Així ens ho promet el psicòleg, pedagog i escriptor espanyol Bernabé Tierno. Un optimista recalcitrant que està convençut que ser optimista és la millor manera de viure més anys i de semblar més jove.

Ara que a poc a poc tornem a la normalitat, que els nens estrenen les bates de l’escola, que folren els llibres i s’esmolen els llapis, potser sí que ens convé una dosi extra d’optimisme per afrontar les despeses, la manca de sol, l’arribada del fred i la tornada a una normalitat que no sempre encarem de la manera més serena ni feliç.

De tot plegat en parlarem avui amb aquest optimista expert en transmetre els seus ideals a través de nombroses edicions que han rebut el suport de milers de lectors arreu del món.

Ara però, un cop haguem parlat amb ell i ens hagi convençut, que segur que ho farà, de les seves teories sobre la saviesa essencial, caldrà ser valents i posar-les en pràctica.

Que res no és de franc, ni tan sols la felicitat.

Nou curs

Als pares de la llar d’infants d’Encamp ja ens han apujat les tarifes d’aquest curs escolar, prop de 40 euros per rebut.

Els aparcaments només donen treves de mitja hora abans els comptadors no comencin a córrer. Policia i agents de circulació esmolen les eines per mirar de no deixar passar cap infracció sense cobrar.

Mesures d’acord amb els temps que corren, potser fins i tot necessàries, però sens dubte impopulars per a la majoria de la població treballadora d’aquest país que torna de les vacances- qui les ha pogut fer- amb les despeses de la rentrée escolar i un nus d’incertesa a la butxaca.

Deia Einstein que l’energia ni es crea ni es destrueix, que tan sols es transforma i jo tinc la sensació que amb els diners passa una mica el mateix, que ni es creen ni es destrueixen, simplement canvien de mans, i aquestes mans són sempre les mateixes.

L’estiu ens ha deixat altes temperatures, ganes d’un nou curs sense gargots a les llibretes i una mica de llum que ens faci creure que el pitjor ja ha quedat enrere.

Les xifres, però s’entossudeixen a parlar de visitants que escullen altres destins i de persones que marxen a altres indrets en busca d’una vida millor.

Ningú és Perfecte.

1 de setembre: Comencem!

Saltant-nos totes les normes, usos i costums comencem la vuitena temporada del Ningú és perfecte abans del 8 de setembre.

Aquest any, no podrem començar comentant com cada any el discurs del síndic, ni valorant les declaracions dels partits a l’oposició després del que es coneix popularment com el tret de sortida del curs polític. Tampoc tindrem fresca a la retina la imatge dels carrers deserts i engalanats amb banderes tricolors, i alguna de propina de portuguesa o espanyola reminiscència del Mundial de futbol en la diada de Meritxell.

Aquest any també canviarà això, amb l’arribada de la Vuelta just quan tenim menys cues al súper, o sigui que ja no ens quedarà tampoc la imatge dels carrers buits, o sí, ja veurem què passa.

És clar que tinc la sensació que aquest any un grapat de coses seran diferents.

De moment no som l’única rara avis que despunta al setembre. La caça de l’isard s’ha suspès per mirar de donar una empenta a la cabana nacional, ja no hi ha trets al colom a Sant Julià, sembla que no tindrem quatre anys de marge abans les properes eleccions generals i la policia continua multant els conductors que miren de compatibilitzar mòbil i volant.

Serà que el país està canviant? A vegades Andorra em recorda un serial que feien als noranta que es deia bellesa i poder i on mai passava res. Mai, fins que un dia, cada 400 capítols, passava de tot i et giraven la vida com un mitjó.

Ves que no ens hi trobem nosaltres qualsevol dia d’aquests. Que ja ho diuen, ningú és perfecte.