A tocar

Cap de setmana de fira que queda enrere amb bon regust de boca per a la majoria de firaires -que si bé no estan del tot contents- veuen una certa alegria al final del túnel.

I nosaltres també.

Hem vist un munt de gent, hem parlat amb un bon grapat d’amics, coneguts i saludats i hem fet un –gran- pas endavant amb la recollida de signatures que han de permetre portar al Consell General una proposició de llei que reguli a Andorra el consum de tabac en els espais públics tancats.

A manca d’introduir a la base de dades les més de cent signatures recollides aquest cap de setmana a la fira, ja podem avançar que som gairebé a tocar - jo crec que ja hem arribat però primer s'ha de comprovar- del nostre objectiu i que la setmana vinent- tant bon punt ens rebin a Sindicatura- lliurarem el paquet de signatures amb les corresponents fotocòpies de passaport.

Aquests dies acabarem de fer el recompte, que no ens en falti cap, acabarem de recollir alguna fotocòpia que tenim pendent de rebre i aprofitarem diumenge durant la celebració del partit entre el River i el Fontedoso Carrefour el Bulevar de Ávila, per recollir les darreres adhesions a aquesta campanya ciutadana.

Si vols venir de franc al partit, no et perdis la secció d’esports d’avui, regalem dues entrades.

En aquesta campanya, tots guanyem. Fins i tot els que es queixen.

A 600 metres sota terra

Quan faltaven tres minuts per a un quart de sis de la matinada, hora d'aquí, s'ha desfermat l'eufòria a Copiapó. Florencio Ávalos sortia a la superfície de la mina San José, al desert d'Atacama de Xile, després de 69 dies a 700 metres sota terra.

Quatre miners més han estat rescatats. Són Mario Sepúlveda, Juan Illera i Carlos Mamani. Ells han tancat el grup dels quatre considerats els més hàbils del grup.

I Jimmy Sánchez, de 19 anys, el més jove dels 33, ha estat el primer dels considerats dèbils. El procés per treure a la superfície tots els miners es pot allargar encara 24 hores.

Si tot va bé, acabarà el malson per a les 33 famílies que han viscut durant tot aquest temps amb el cor dins un puny. Patint per qualsevol imprevist, resant i desitjant un salvament força complex i costós.

Tendim a enganxar-nos en els detalls, en les petites coses, en els serrells del que és realment important, deixant de banda el que en el fons ens uneix a tots i que no hauria de suposar més entrebancs que els de trobar un punt mig que no fes massa favor a ningú en particular.

A vegades envejo els miners, enterrats tots aquests dies sota la terra. Al marge de les tensions viscudes i la por, l’aïllament, la incertesa i la foscor els han permès obtenir una fotografia prou acurada del que realment importa aquí fora.

I no són ni quatre lleis, ni un article constitucional, ni tan sols unes eleccions avançades o un diumenge festiu.

Però ja ho diuen, ningú és perfecte.

Pensant en la Rosa

Tinc una amiga en estat terminal. Després d’una dura batalla amb el càncer sembla que la malaltia s’ha atrinxerat i avança posicions sense treva.

Només quan t’encares directament amb l’evidència hi penses.

No ens agrada pensar en la mort, ni tan sols reflexionem gaire sobre la vida. No fos cas que una cosa ens portés a l’altra.

Hem tret els morts de la nostra vida, de casa, de la mirada aliena. Tot és asèptic, ràpid, dolorós i fins i tot vergonyant.

Qui s’hi troba no en parla. Perquè no en vol parlar, perquè no el volen escoltar dir segons què. Tothom respon amb mentides pietoses, per negar un suport que sovint no sabem donar, que massa sovint no sabem com oferir.

No sabem què hi ha darrere la vida. Sabem que cada segon que passa és l’únic que tenim del cert per un instant. Ens projectem en la mirada dels altres, impregnant de la nostra essència tot allò que ens envolta buscant la immortalitat en el record dels que ens estimem.

Cada vegada que perdo algú estimat. Cada vegada que la mort truca la porta, la impotència em desarma, tant per la irreversibilitat, com per aquesta sensació d’intuir que tot podria ser més fàcil, més suau, més humà, més normal.

Fet i fet, després de nàixer és l’únic que sabem del cert, que ja ho diuen, Ningú és Perfecte.

Els bons consells d'Arzak

Consell primer: mirar el món amb ulls de cuiner.

Segon: tenir la capacitat per sorprendre’s i pensar com un nen.

Tercer: cultura, una bona dosi d’humilitat i curiositat per saber.

Són alguns dels ingredients bàsics que Juan Mari Arzak ha posat, al llarg dels anys, en la seva recepta més particular: una gran carrera com a cuiner que li ha reportat guardons tant reconeguts com tres estrelles Michelin o el premi nacional de la gastronomia.

Ingredients que tots plegats podríem aplicar a les nostres vides professionals i que els polítics en particular podrien fer seus en el seu dia a dia.

Sobretot quan es parla de cultura, humilitat i curiositat.

Tinc la sensació que vivim envoltats de persones que ja ho saben tot, que estan de volta de tot i que no pensen baixar del burro, peti qui peti.

Sense que la ideologia o el poder sigui un tret distintiu que les diferenciï les unes de les altres.

Sort que malgrat tot, l’economia comença a espavilar-se sense tenir-los en compte perquè sinó d’aquest forat ja no en sortim.

I és que ja ho diuen, ningú és perfecte.

Más de lo mismo

Ningú- o gairebé ningú- les volia ara fa uns mesos. Avui, són no només un fet, sinó la constatació que hi ha coses que no poden ser i a més són impossibles.

La manca de consens, de voluntat, de treball, de compromís i de responsabilitat política ens han dut a un cul de sac que mirarem de resoldre amb cirurgia i sense garanties de no repetir de nou els mateixos errors.

El desencís en la classe dirigent, les culpes compartides i repartides malgrat el sentiment de tots ells, que sí, que potser sí, però que l’altre més, fa que no hi hagi gaire expectatives de canvi d’actitud.

Els lemes de campanya són hores d’ara previsibles. Els del canvi, vendran que si finalment són majoria podran aplicar els canvis que ens van prometre fa cosa de dos anys i que no han pogut complir perquè els altres, els que prometien consens, no han volgut consensuar res.

Els del consens, diran que ells volien negociar-ho tot, però que si qui mana no ha volgut baixar del carro per aplicar les seves solucions, no poden donar-los recolzament.

Els que havien de sumar, han estat fent d’oposició. I poca, si hem de ser francs. No els calia ni tan sols això. Ja es donaven mastegots els altres sense haver de desgastar-se ni la capa ni el tricorni.

D’aquí a no res, ja tornaran a somriure obertament i a encaixar mans prometent que ara serà diferent, que tot anirà bé, que sense els altres segur que tots estarem millor. I no haurem aprés res durant tot aquest temps.

Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

Paraules per a Josep Dallerés

Josep, escric aquestes línies per manifestar i manifestar-te la meva decepció, perplexitat, vergonya i tristesa davant de les teves paraules expressades a través d’un mitjà de comunicació.

Lamento profundament que una persona com tu, amb l’experiència política i la sensibilitat pròpia d’una persona de cultura, no hagi sabut trobar els mots adequats per solidaritzar-se amb una persona amb la qual l’uneix una llarga amistat sinó que hagi escollit l’insult, la calumnia i l’acusació gratuïta i injustificada tot violant els drets i la dignitat d’altres persones, entre elles la meva.

Nosaltres també fa molts anys que ens coneixem, vaig poder compartir amb tu l’experiència al ministeri de Cultura durant més de dos anys i a partir d’aquí hem anat treballant, des de llocs i per vies diferents, per fer d’Andorra un país millor, garantista, solidari i just.

He estat sempre fidel a unes idees i estat lleial a les persones i tu ho saps. Josep, jo puc tenir molts defectes, però tu has actuat de forma injusta, no m’has donat ni la mínima oportunitat de defensar-me, ni m’has escoltat, tu ja tenies el veredicte i feia molts de dies. La meva actuació ha estat motivada per la honestedat i he rebut el menyspreu més absolut per part teva i, sincerament, no m’ho esperava.

Potser no t’has adonat que al defendre de forma absoluta certs drets no has respectat d’altres. Hauràs d’entendre que no podré, a partir d’ara, continuar compartint projectes amb tu i fer camí plegats.

Susanna Vela