Més grans

Cada cop som més grans.

Això diuen les dades d’estadística que reflecteixen, entre altres coses, que avui els majors de 65 anys que viuen a Andorra són tres vegades més nombrosos que fa 25 anys.

Dades a les quals podem donar diverses lectures, com el fet que aquest augment reverteixi també en un descens del nombre de joves al país.

Però més enllà de la curiositat estadística, la dada ens fa pensar en què cada cop som menys a pagar la CASS i més a cobrar-la.

Dades que ens han de fer veure que fer-nos grans no ha de voler dir perdre qualitat de vida.

I enmig de les dues premisses, una difícil equació que no sempre ens dóna números sencers.

Com trobar l’equilibri entre totes dues qüestions?

Després de tota una vida de feina, tots i totes hauríem de tenir garantida una qualitat de vida que ens permetés viure amb comoditat, gaudint d’un viatget de tant en tant, del conreu d’un hort o d’una partida de cartes o vídeo joc sense haver-nos d’amoïnar per si podem pagar o no el pis on vivim.

Al mateix temps, la gent que treballa, hauria de cotitzar amb la tranquil·litat, que amb els anys, tots amb una mica de sort hi arribarem.

I ara tot plegat em fa pensar que en aquesta equació, potser hi manca un tercer factor inhibit fins ara que també hauria de dir alguna cosa en aquest sentit.

Tranquil, no mossega

Durant l’any 2008 el servei d’inspecció de Política Lingüística només va imposar una multa per no utilitzar el cátala.

Llegint i rellegint el titular, ja fa uns quants dies que no puc deixar de demanar-me qui ha estat el tonto a qui li ha caigut la multa.

Perquè mira que és difícil que et toqui a tu. Amb la de faltes i vulneracions repetitives i fins i tot ofensives de la llengua nacional, costa d’entendre que només s’hagi imposat una multa en tot l’any 2008.

És clar que potser l’altra explicació possible és que era una falta d’ortografia d’aquelles tant i tant grosses que calia destacar-la de la resta que podem trobar per activa i per passiva en els rètols, anuncis, menús i tants altres indrets estratègicament visibles del país sense gaire esforç.

Davant aquest panorama, la curiositat pot més que jo i em demano quina horrible falta de sintaxi o ortografia ha provocat la reacció furibunda del servei.

Rebaixes amb v baixa? No seria la primera vegada. Rètols en castellà? Jo n’estic cansada de veure...no no no, ha de ser alguna cosa de més contundent, segur, sobretot si tenim en compte que ha estat l’única que ha rebut una sanció del ministeri.

I em quedo amb el dubte, tot i que encara se m’acut una altra explicació a aquesta dada estranya i inversemblant:

Manca de gent per fer el seguiment i el control, manca d’interés per corregir els problemes i manca d’efectivitat i voluntat per fer complir la llei.

Aquesta explicació és més plausible, segur, però, també menys entretinguda.

Casual friday

Deixem enrere una setmana plena d’emocions. I de presses.

Les que es viuen – sense anar més lluny- a les files del partit liberal, on especialment aquests dies estan a la recerca del candidat perdut quan tan sols queden dues setmanes per haver de presentar les llistes electorals i validar-les per la campanya.

Mentre Pintat es menja la magdalena de l’OCDE, la comissió de candidatures busca entre els diferents postulants el millor perfil per fer front a una campanya força complicada. Marcada per la crisi econòmica i les relacions amb Europa, però també, pel desgast dels darrers anys.

La part positiva per a molts liberals és que difícilment trobaran un candidat que aixequi més polseguera entre les pròpies files que el lauredià pròfug, però en qualsevol cas, no sembla gens clar que n’hi hagi tampoc cap prou fort com per aglutinar voluntats. Si més no, ara per ara.

El ball de noms ens parla dels germans Jordana, d’Enric Casadevall i d’Antoni Riberaygua. Altres són els eterns noms que apareixen en cada travessa, com Càndit Naudi, insistents voluntaris com Marc Forné o nouvinguts amb projecció com Conxita Marsol.

Mentrestant, la resta de formacions s’ho miren amb recel, per veure com hauran d’encarar les noves estratègies en funció de qui ocupi la primera cadira d’aquells que aspiren a revalidar el títol.

Un recel que va des del silenci irònic del PS, a la indiferència dels verds, o al desconcert d’APC, que tem com la desbandada d’un dels seus grans enemics pot fer desfer les files d’una tendra plataforma.

Que per a molts, mort el gos, morta la ràbia.

Neu

Feia dies que no veiem caure neu com ahir. Molts dies.

Segurament des d’aquell pont de la Puríssima de fa gairebé 20 anys i que ha quedat gravat en la memòria col·lectiva com el paradigma de la neu adversa en temps de bonança.

Malgrat tot, una vegada més, malgrat ser el que toca, malgrat ser el que s’espera que passi- diguin el que diguin les no sempre encertades previsions del temps- a molts la neu els va agafar amb els pixats al ventre.

Sobretot a molts ciutadans, que convençuts de viure en una gran urbs europea obliden que en un petit país de muntanya les ordenances diuen que tothom és responsable de treure la neu de la seva vorera, i de dur el seu vehicle equipat durant l’hivern.

Malgrat la gran i bona feina dels agents de circulació, policia i bombers que ahir – i avui encara- van fer panellons, hores, mans i mànigues per donar un caire de normalitat a la jornada blanca, el cert és que els principals problemes no els va donar la neu sinó els autobusos que no duien cadenes, els cotxes de repartiment que es quedaven entravessats al mig del carrer i els incauts visitants que s’ho miraven tot amb cara d’astorats dubtant entre embadalir-se o renegar del pessebre que els envoltava.

Avui molta gent critica els cossos especials i la gestió de la crisi.

Una crisi climàtica que potser sí que es pot organitzar millor, no estaria de més que tothom tingués clar què ha de fer i com ho ha de fer quan passen aquestes coses, però que en cap cas no ens eximeix d’assumir com a ciutadans que si rellisquem potser és perquè no anem prou ben calçats.

Matar el pare*

Al pas que anem haurem de matar els pares, però que ningú s’esveri, que serà en defensa pròpia.

Tota la vida fent de més i de menys per mantenir-nos sota l’aixopluc d’un co-príncipat que ens permetés fer l’andorrà de subsistència i ara sembla que les garrotades ens vindran del pare Sarkozy, que aquests dies sembla ser que ha descobert que Andorra és un paradís fiscal a ulls de l’OCDE - que nosaltres ho tenim clar que no ho som un paradís -.

Caldrà veure quan triga a descobrir que ell és una part indivisa del cap d’estat d’aquest paradís fiscal que vol posar en cintura.

I nosaltres- mentre això arriba- haurem de córrer a comprovar quina mena de garanties ens atorguen els co-prínceps en cas de problemes- si és que hi ha res escrit sobre el tema- i si avui realment la seva funció va més enllà d’un protocol atrotinat que amb els anys ha canviat la qüèstia per un vernís constitucional.

Que està molt bé ser un príncep republicà, però els homes d’estat saben que els lluentons de la glòria monàrquica serveixen de poc en el complex món de les finances internacionals.

Mentrestant, a la Mitra, prou feina tenen demanant que se signi una treva a Gaza mentre el Papa Benet XVI intenta fer memòria de quin dels lefevristes amb qui intenta fer les paus va dir o va deixar de dir que l’Holocaust no va existir mai.

Que el Sant Pare és inefable, però ningú va dir res de la pèrdua de memòria.

I així anem fent, assumint que aquest paradís no ho serà mai a la terra mentre pidolem uns horaris dignes als patriotes que decideixen si cal fer festa quan toca, o quan cal. Tot un dilema.

* Publicat avui al Diari d'Andorra

Blocs i Blocs

El Centre de la Cultura Catalana del Principat d’Andorra dedica aquest any el llibre de Sant Jordi als blocs en llengua catalana i, més concretament, als dels Pirineus.

Per aquest motiu, el Centre convida tots els blocaires d’Andorra i dels Pirineus a participar en l’edició d’aquest llibre enviant un post.

Els millors posts seran publicats en el llibre, que es distribuirà a un preu mòdic a la parada de Sant Jordi del Centre de la Cultura Catalana, a la plaça del Poble d’Andorra la Vella i a diverses llibreries del país, Barcelona i també Madrid.

Amb aquesta iniciativa, el Centre vol promocionar la lectura i la creació literària en català i en la resta de llengües dels Pirineus, com l’occità, l’aragonès i el basc.

Bases de participació

1- Es poden presentar a la selecció tot tipus de posts de contingut literari com narracions, poesies, cartes, comentaris o contes que s’hagin publicat en un bloc. No s’acceptaran escrits sobre temes polítics.

2- Es poden presentar al concurs tots els blocaires del Principat d’Andorra i de les comarques i contrades pirinenques i prepirinenques d’Aquitània, Aragó, Catalunya, Llenguadoc – Rosselló, Migdia – Pirineus, Navarra i el País Basc.

3- Els articles hauran d’estar escrits en aragonès, basc, català o occità, sempre amb la varietat estàndard.

4- L’extensió del post no haurà de superar un full DIN-A 4.

5- El jurat seleccionarà els millors posts, sense tenir en compte en quina llengua estan publicats.

6- El llibre serà distribuït a preu mòdic, per tant, els participants hauran de renunciar a qualsevol dret sobre l’obra.

7- Tots els participants rebran gratuïtament diversos exemplars del llibre de Sant Jordi.


8- Tots els interessats a participar cal que enviïn, abans del 15 de febrer, un correu electrònic al Centre de la Cultura Catalana ccc@andorra.ad amb les dades del formulari degudament omplertes.



Formulari de participació


Per participar cal enviar un correu electrònic al correu ccc@andorra.ad especificant:

Nom del bloc:
Adreça del bloc:

Nom del post:
Adreça del post:
Data de publicació del post:

Nom i cognoms de l’autor:
Número de passaport o document d’identitat:
Adreça:
Codi Postal: Població:
Telèfons de contacte:
Correu electrònic de contacte:

Equilibris

Tants anys fent l’andorrà per preservar la famosa neutralitat i equidistància i finalment no han estat ni els coprínceps ni els heretges de la pàtria els qui estan fent del país una colònia espanyola.

El mercat implacable, les inversions espanyoles en xarxes viàries al sud i la laxitud del govern francès en el mateix sentit, els preus, la immigració, la desídia estatal en les polítiques d’integració, la tendència en només voler veure la mà d’obra temporera com a temporera...tot plegat ha posat sobre la taula el que qualsevol que s’hi vulgui fixar pot veure sense haver d’encomanar cap estudi als experts.

Ja no som un país trilingüe. Aquella brama que corria que deia que tots els andorrans parlaven català i francès i espanyol és un reducte cada cop més petit. Avui els nens i nenes aprenen anglès, es descarta el francès si no és que s’assisteix a l’escola francesa i la llengua franca és el castellà en la via pública i el portuguès en moltes vides privades. Cosa que em semblaria perfecta si jo pogués viure plenament en català a Andorra, cosa que no és.

Les importacions continuen baixant del cantó francès i augmentant del costat espanyol. Cosa que abarateix determinats costos però que una vegada més ens fa perdre versatilitat i atractiu pel visitant, també majoritàriament del sud.

I així anem fent, que qui dia passa, any empeny, amb mitjans de comunicació en franca retirada de l’idioma, amb una població que coneix els ministres espanyols però ni els francesos i – massa sovint- ni tan sols els nacionals.

Amb participació massiva en activitats culturals de caire espanyol i absolutament minoritàries en francès, malgrat els esforços de l’ambaixada gal·la.
Amb majoria d’estudiants universitaris a Barcelona, amb minories a Tolosa o París...i així un llarg etcètera del qual, quan vulguem reaccionar resultarà que haurem de demanar permís per sortir. En castellà, és clar.