Le ballet va commencer

Ja tenim presentades les candidatures per a les propers comunals del 4 de desembre, a l’espera que les comuns les vagin validant durant la tarda.

Amb presses de darrera hora, amb noms que han ballat fins l’últim segon i els estira i arronsa habituals. La tradició un any més ha estat fidel al seu camí.

Senyores i senyors: el ball acaba de començar.

Ara ens queden uns dies de pre campanya, un altre grapadet de batalla campal, barrejats amb el vot judicial, programes que alguns es miraran, i altres no, i un conjunt de candidats que miraran d’aportar el seu gra de sorra per sortir del forat, o per gestionar millor el forat, que cal ser realistes i no pretendre fer miracles.

De la mateixa manera que cal pressuposar la innocència dels acusats, cal reconèixer la bona voluntat de les persones, de les més de 150 persones que s’han ofert – amb més o menys ganes- per concórrer a unes eleccions que en el millor dels casos perdran i en el pitjor, guanyaran en un moment prou complicat, on caldrà prendre decisions impopulars, sense garantia de resultats evidents.

Per això, avui, d’entrada, desitjar-los tota mena d’encerts, que bona falta els faran.

I no per guanyar les eleccions, sinó per sobreviure a elles i encarar els propers quatre anys amb energia, amb il·lusió, amb sentit comú i tota la sort del món. Que ens farà falta. A tots. Tan si votem, com si no.

No em fumis

Els dos grups parlamentaris presentaran (properament) conjuntament la proposició de llei sobre la regulació del tabac en els espais públics tancats.

Una proposició de llei que en cas de ser aprovada, serà el primer text legislatiu tramés per iniciativa popular gràcies a les més de dues mil signatures d’andorrans que van donar suport en el seu moment a aquesta proposta i les de prop de mil residents.

Els consellers han decidit entrar el text tal qual va ser redactat per la ciutadania, i ara seran els grups parlamentaris els encarregats de posar entrebancs en forma d’esmenes a la proposició de llei.

El més important és que el producte resultant d’aquesta llei garanteixi el dret a la salut de les persones. Fumadores o no.

Escoltava les declaracions de la consellera Sílvia Bonet, sobre la conveniència de ser cauts i de buscar mesures aplicables. No es compliquin, de debó. No és tant difícil. Més soroll s’ha fet en altres indrets i la transició no ha estat ni dura, ni cara.

És tan fàcil com dir que a partir del primer de gener de 2012 no es podrà fumar en cap espai públic tancat. I penjar els cartells corresponents, i establir les sancions corresponents per aquells que no vulguin respectar la llei.

No costa tant de veritat, i tots en sortirem guanyant. Fins i tot els que no ho volen.

A vegades fa més por la por que el monstre.

Però és que ja ho diuen, ningú és perfecte

Un botó

Perquè sempre parlem bé dels morts?

Perquè ens sap greu no haver estat a temps en vida de dir-los que els estimàvem?

Perquè ja no hi ha motiu per a les rivalitats, per les enveges, per la desconfiança?

Perquè hi ha alguna cosa dins nostre que ens fa creure que potser ens poden sentir, ara que ja no els podem veure?

Steve Jobs moria la setmana passada després d’una llarga malaltia i qui sens dubte ha estat un gran empresari i fins tot un visionari en el seu àmbit, es convertia gràcies al twitter i a la multiplicació dels ecos 2.0 en gairebé un ésser mitològic sense qui encara aniríem trucant des de centraletes amb ganxos.

Mai tant. La mort amplifica els nostres vicis i defectes i la xarxa multiplica la difusió de tot allò que es diu, de tot allò que es comenta i que – en realitat- només afecta una part molt petita del nostre món, per no parlar del planeta.

Malgrat això, malgrat la desproporció de tot allò que Jobs va arribar a fer i idear per canviar la nostra manera de consumir la tecnologia, malgrat les veus que avui el fan diferent i innovador hi ha una frase que mereix que la guardem. Que hi donem voltes. Que hi reflexionem de tant en tant.

Fet i fet, estic convençuda ha estat el punt de partida d’una vida que tots somniem d’una manera o una altra, i és : pensa diferent.

Atreveix—te a pensar diferent. Ell ho va fer i avui els mòbils només tenen un botó.

Els bons, és clar, Però és que ja ho diuen, ningú és perfecte.

Eire

Ahir el verd omplia les places de la capital. Eren l’avançada irlandesa, els aficionats de l’equip que avui juga contra la selecció nacional la tranquil·litat de classificar-se per l’Europeu.

En teoria, no més de 300 persones, el nombre d’entrades disponibles per l’afició rival, però en realitat, un grapat més de seguidors que van rere el seu equip vagi on vagi.

Jugar a Andorra, tenir un estadi en condicions torna a ser un tema recurrent a casa nostra. Quan es veu la gent omplint els carrers i aprofitant esdeveniments com aquests, una s’adona de com és d’important saber veure què vol la gent i oferir-los-hi.

De la mateixa manera que vàrem saber veure que la gent es delia pels casio digitals als vuitanta, ara cal redirigir la nostra oferta i posar sobre la taula esdeveniments que estan fent d’Andorra una nova meca pel món de l’esport. O que ho podrien fer.

Començant pels campionats de BTT a Vallnord, per la celebració de curses extremes com l’ultra trail, l’organització d’etapes del tour o la disputa de partits com el que aquesta nit enfronta Andorra i Irlanda.

Cal trobar una bona solució per l’estadi nacional. Una solució que sigui satisfactòria per la FIFA, però primer i sobretot, que sigui bona pel futbol i pel rugbi d’aquest país.

Tenim alçada, aire net i instal·lacions esportives subutilitzades. Tenim seguretat ciutadana, espais naturals reconeguts per la UNESCO- encara que no els fem gaire cas- i una infrastructura hotelera i de restauració capaç de donar-hi resposta.

En un moment en què l’esport, la salut i el culte al cos compten cada dia amb més seguidors, potser que ens posem a treballar abans no ens tornin a passar la mà per la cara i fem tard.

No seria la primera vegada que ens treuen el caramel per no haver-li fet prou cas. Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

Mirant la pesseta

Avui les xarxes socials s’han despertat amb sentit de l’humor. I amb sentit de l’estalvi.

Davant la incertesa de la crisi econòmica i de les retallades generalitzades, alguns tuitaires proposaven avui mesures més o menys enginyoses per reduir la despesa electoral.

Començant per acotar els pressupostos als nivells dels verds en les anteriors eleccions, passant per la implementació limitada de quatre cartells comptats, les xarxes socials i les reunions de poble com a úniques eines de promoció, o fins i tot la possibilitat de fer ençapçalar els projectes comunals als mateixos candidats que aspiraven a les territorials, amb l’excusa que almenys la cartelleria ja estava feta.

Algun despistat reclamava l’abolició de la pesseta canillenca, i en clau d’humor, un altre, proposava fins i tot fer una enquesta prèvia sobre la intenció de vot per no malbaratar esforços ni material promocional.

El cert és que la campanya haurà de ser austera. Per ètica, per estètica i per diners, que a ningú no li’n sobren.

Els candidats s’hauran de multiplicar en actes públics i confiar més que mai en els mitjans de comunicació perquè el seu missatge arribi a l’elector.

Les xarxes socials es perfilen com una bona eina de difusió i més d’una periodista resignada avui es lamentava al twitter que ben aviat arribarà l’època dels trolls. Aquells éssers tant entranyables i que ens fan tanta gràcia – o no- durant la campanya electoral.

Vida efímera, però vida al cap i a la fi.

Caldrà veure si aquest cop també es converteix en vida intel·ligent. Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.