Escudella (rància) de congre

Recordo el primer Consell General al qual vaig assistir. Encara estudiava periodisme a Bellaterra però la importància i la tensió del moment polític que es vivia em va empènyer a traspassar la porta del Consell General per viure in situ la moció de confiança que revocaria el govern d’Òscar Ribas i entronaria contra pronòstic Marc Forné.

Vaig haver d’ensenyar al nunci el passaport per poder franquejar la sala dels passos perduts. No n’hi havia prou amb ser periodista. Amb el temps, aquesta norma va desaparèixer. Era injust i anacrònic que només determinats professionals en raó de la seva nacionalitat poguessin fer la seva feina.

A poc a poc hem anat trencant barreres. Entrant a les sales dels Comuns, a les reunions d’alt nivell, encara que sigui per prendre imatges testimonials.

Ahir la consòrcia de casats d’Andorra la Vella vetava l’entrada al Consell del Bull una periodista de l’ANA només pel fet de ser dona. La resta de periodistes- ni tots eren d’Andorra la Vella, ni tots estaven casats- van poder continuar exercint la seva tasca.

Mentre la Nerea sortia al carrer, els germans de la consòrcia acomplien un ritus centenari, davant la mirada incòmoda dels companys de professió, que malgrat tot no van reaccionar.

Comença a ser hora d’assumir que el periodista ha de poder fer la seva feina. Sense discriminacions de gènere o nacionalitat.

Respecto profundament que un grup d’homes casats de la capital vulgui menjar congre un cop l’any – jo de tant en tant quedo amb les amigues i tampoc venen els marits-.

Però en tant que es considera un fet d’interès públic i està obert l’accés a la premsa, aquest accés ha de ser lliure a qualsevol periodista. Andorrà o no, home o dona.

Malaguanyats germans de la consòrcia que no són capaços de veure-ho.

Malaguanyats companys de professió que no són capaços de defensar les companyes davant una injustícia flagrant que avui li toca a la Nerea, però que demà ens pot tocar a qualsevol altre.

Amigos para siempre

UP es desmarca clarament de la llista d’APC a les generals i aposta per Demòcrates per Andorra deixant sense suport al seu candidat natural a la nacional, Eusebi Nomen.

La formació encampadana, feu de la plataforma encapçalada per Eusebi Nomen confirma així la distància- sembla que insalvable- entre uns i altres. Fet i fet, tots els logos d’APC han estat retirats de la seu electoral d’UP a la parròquia d’Encamp.

Ahir a la nit, els membres d’UP supervivents de les negociacions celebraven a la capital la presentació de la candidatura encapçalada per Antoni Martí, mentre Nomen, sempre amb l’amenaça d’un nou cop d’efecte no descarta retirar la seva candidatura si – segons ell- el programa centrista aporta solucions concretes al país. Em penso que hores d’ara només ell es creu les seves – surrealistes- explicacions.

El ball ja ha començat. Tothom mira de sortir a la foto en la millor posició possible.

Aquells que ja no encaixen queden relegats, els antics amics deixen de respondre el telèfon. D’aquí a no res ens intentaran vendre que UP no ha estat mai APC, que anem confosos, que les coses no són com semblen.

El cert, és que ningú pot esperar fer amics en un món tant ple d’ego i ambició com aquest. Però suposo que tampoc els esperaven. Que ja ho diuen, ningú és perfecte.

Rossinyols i caderneres

Final d’una setmana plena d’emocions. Finalment el Cap de govern va desvetllar la incògnita i va triar el Twitter per avançar la dissolució del Consell General.

Les noves tecnologies seran una de les eines, barates i efectives de la campanya. Sempre i quan s’utilitzi correctament.

De la mateixa manera que cal presència als mitjans durant la campanya, encara tinc al cap aquell candidat comunal que de tants actes que feia va acabar avorrint profundament al personal i generant un rebuig difícil de quantificar entre l’opinió pública.

Eren els primers anys de la televisió pública i tothom volia treure el màxim partit d’una joguina que semblava havia de servir per conquerir el cor- i el vot- de l’electorat.

Amb el temps s’ha demostrat que no és ben bé així: els debats no es guanyen sinó que s’ha de mirar de no perdre’ls, de la mateixa manera que un bon domini del twitter no donarà més vots a cap partit, sento desilusionar ningú.

El que sí permeten les xarxes socials és obrir una finestra al món. Deixar que tothom, tothom que estigui a la xarxa, pugui participar i dir la seva. Twitter, ofereix avui a la classe política una eina inestimable: la de poder copsar, en primera persona i sense filtres el que la gent pensa d’ells i de la seva manera de fer. Generar debat, introduir idees, avançar conceptes.

És clar que no sé si tothom estarà preparat per sentir el que els piuladors cantin, ni si seran capaços de respondre en 140 caràcters.

Què ja ho diuen, Ningú és perfecte.

Sant Valenti

Dia dels enamorats. Tot i que a mi, què voleu que us digui, sempre m’ha semblat que això de celebrar el Sant del Valentí, tenia un no sé què de carrincló amb regust de Doris Day.

Potser pel fet que la diada ens arriba directament importada de fora. Potser perquè qui la va importar van ser un gran magatzem, amb una inquietud i objectius ben clars i que no eren uns altres que els de vendre’ns qualsevol cosa amb forma de cor.

Com si no sabéssim que el cor el tenim al cap!!!

I amb aquesta dèria de rebre i enviar valentins, que sortosament ja gairebé només es fa per internet, anem passant el dia amb la sensació que no rebre avui un caixa de bombons és poc menys que ser un pària en aquest món.

Què voleu que us digui, jo sempre m’he sentit molt més identificada amb la diada de Sant Jordi, amb les roses i els llibres, dos valors absoluts: el de la bellesa i el de la cultura, l’un efímer i l’altre etern. El mig camí on cohabita l’amor, un amor que volem etern i del qual afortunadament en desconeixem la data de caducitat.

Amb diades com Sant Jordi, qui vol un Valentí a la seva vida? És clar que si es posa de moda tal dia com avui regalar creuers per la Micronèsia potser sí que podem fer un esforç per canviar l’advocació.

Piu piu

Les xarxes socials obren i tanquen portes.

Una nova forma de comunicació emergeix, una nova forma de relacionar-nos, i aquí, la classe política haurà de fer un esforç per aprendre a utilitzar-les si en vol treure benefici.

La proximitat de les eleccions ha despertat la febre twittera i facebockera dels més engagés.
Però ser a la xarxa no és sinònim de saber funcionar a la xarxa, de la mateixa manera que anar a la discoteca no és sinònim d’èxit en la cacera nocturna.

Ser-hi només vol dir això, que hi ets. I amb la teva presència no n’hi ha prou. De fet, fins i tot, si només t’estàs palplantat a la barra pot ser contraproduent per a les teves aspiracions.

Participar, opinar, deixar entreveure que darrere un twitt hi ha una persona i no un gabinet de premsa. A les xarxes no et veuen la cara, però es descobreix molt aviat el llautó.

Polítics que obren un perfil i no l’utilitzen, altres que es limiten a cantar consignes i lloances estereotipades, o insults estereotipats. Tant avorrida una cosa com l’altra.

Es fa difícil trobar el punt mig. Ser-hi sense enfarfegar, aportar alguna cosa més, aprofitar per ensenyar- quan hi és- el costat més humà de la política. Les xarxes no són un altaveu per repetir el que ja sabem tots, o no ho hauria de ser. Les xarxes socials haurien de donar un plus als potencials electors.

Un bon exemple al meu parer: el de dimarts amb el Cap de Govern, que en assabentar-se pel twitter que els andorrans piuladors estem fent una porra sobre la data de les eleccions va deixar anar una pinzellada de la seva fina ironia i va lamentar no poder participar-hi.

Un exemple de com ser-hi a la xarxa...

Ara només caldria que regalés un fuet a qui encerti la porra no?

Un fuet desvirtualitzat, of course.

Le ballet

Els Diaris en van plens. I les converses de cafè. Globus sonda, sopars, trobades i trucades telefòniques.

Algunes insistents, altres que no arriben...no tothom trobarà parella de ball a la propera festa electoral.

Els interessos comuns, siguin programàtics, ideològics o estratègics, serveixen per mesurar les forces d’uns i altres. Sumar rèdits electorals i confiar que una vegada més un i un sumin dos, que no és – ni de bon tros- el més habitual en política.

Amics que ho deixaran de ser quan sigui necessari, col•laboradors fidels dels quals es prescindirà amb més o menys elegància dels seus inestimables serveis prestats fins a la data per poder trobar nous companys de viatge amb més garanties de supervivència.

La política és una jungla. El peix gran es menja el petit. Els principis d’adapten als objectius, les expectatives a les cartes repartides en el joc.

Senyores i senyors, el ball és a punt de començar. Qui més qui menys ensenya la seva millor cara, amaga els defectes poc coneguts i justifica els errors del passat amb vista a millorar els passats resultats.

Encara queden dies fins saber qui anirà al ball. Tant de bo en surti alguna cosa bona de tot plegat, que Ningú és perfecte.

De tant en tant necessitem prendre distància de les coses que ens envolten.

Agafar perspectiva perquè els arbres ens permetin tornar a veure el bosc en tota la seva complexitat.

Ens endinsem en el dia a dia. I a mesura que ens enfonsem en les rutines, la nostra visió de les coses es va reduint, reduint fins que només som capaços de preveure el proper quart d’hora, la propera cita, la propera trucada, el proper requeriment i obligació.

Al final del dia, s’imposa la pausa i la reflexió. Una reflexió que massa sovint deixem passar de llarg. Massa cansats, massa tard per poder reflexionar sobre res que no sigui improvisar un sopar ràpid que ens compensi de les frustracions del dia a dia.

Una partida a l’ordinador, el facebook, la tele, els videojocs...qualsevol excusa és bona per no pensar.

Per deixar que la ment continuï ocupada en les seves cabòries, soroll blanc que ens permet passar de puntetes per la vida i obviar el que realment és important.

Fins que un bon dia ens morirem, i aquí pau i desprès glòria que diuen.

Que com diu la iaia del Iago, tots acabarem al cel, però alguns hi aniran en primera classe.

Fent de Mosqueters

Sembla que finalment s'han acomplert les previsions i que ens veurem abocats ben aviat a una nova campanya electoral.

A l’espera que el Cap de Govern decideixi tirar endavant els comicis i fer pública la data de la convocatòria davant les urnes, s’obren al davant un grapat d’incògnites, que contemplen des de la cara dels possibles candidats, a les sigles que poden representar i a la política d’aliances que durant les properes setmanes es concretaran a ritme frenètic, entre una classe política que avui per avui- i deixant de banda els socialdemòcrates- no té clar ni qui encapçalarà la llista, ni com es dirà la llista, ni amb qui anirà de la maneta.

Es parla de pactes tancats al marge dels socialdemòcrates a Ordino i a la Massana. Es parla de trobades a Escaldes-Engordany amb personatges dels quals tothom espera que finalment posin un peu a l’aigua, encara que sigui per dir que no es banyaran. S’ofereixen a bon preu candidats a cap de govern des de Sant Julià de Lòria.

Es parla de tensions internes en el si reformista. Tothom vol anar junt, però tothom vol ser qui porti la veu cantant.

Mentre al partit socialdemòcrata s’obre un procés de primàries sense candidats, la resta, en lloc de deixar parlar els afiliats, deixarà que els prohoms aspirants es mengin el fetge i que com els herois immortals es compleixi la fatídica sentència de Només en pot quedar un. O si més no un per cada partit.

I així anem fent.

De restaurant en restaurant, de trobades a casa d’una o altre.

Mirant de reproduir la dansa de la garsa i coronar-se com a mascle Alfa d’una contesa que jo, hores d’ara i vist el panorama no sé si és gaire bona presa de caçar.

Que ja ho diuen, ningú és perfecte.