Dónde va la gente

Veig les fotografies del congrés fundacional de DA i em meravella -una vegada més- la capacitat de l’ésser humà de voler estar sempre allà on més li convé i no allà on més falta fa.

Imatges de cadires plenes que contrasten amb els trenta i pocs assistents al funeral interruptus del PLA, o amb les festes agòniques dels perdedors de les passades eleccions.

A ningú li agrada conviure amb cares llargues, retrets i sobretot, posats a triar, sempre és millor estar prop d’aquell que – donat el cas- et pot fer un cop de mà.

Però el contrast entre aquestes dues imatges i el degoteig constant de baixes en el PS i en el PLA fan preveure que d’aquí a poc tots tinguem un deix taronja en cadascuna de les nostres accions.

Un deix, que mira, si ha de servir per crear consciència de grup i fer pinya ja m’està bé, però que si- intueixo- ha de voler dir que hem de perdre la capacitat crítica a risc de ser considerats poc patriotes, doncs què vols que et digui.

Continuo pensant que hi ha milers de colors tant bonics, o més.

És clar que si dius això segur que més d’un es pensarà que ens hem tornat daltònics. Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

APCA

Ahir, dimarts 27 de setembre del 2011, al matí, als passadissos de la Batllia, un operador de càmera d'Andorra Televisió, mentre exercia al seva feina, es va veure increpat per l’excandidat i exlíder d’UNP, Tomàs Pascual Bosch; a més, aquest va colpejar-li la càmera fins a trencar-ne la carcassa, quan ja no gravava i exigint-li que no tragués cap imatge de les que havia enregistrat i en les quals ell hi sortia. Els fets van tenir lloc en el marc d'una lectura pública de sentències, i on es va condemnar Tomàs Pascual a un any de presó condicional.

Davant d'aquests fets, i vist també que s'ha interposat denúncia a la Policia contra l'actitud de Tomàs Pascual, la gestora de l'Associació de Professionals de la Comunicació d'Andorra vol:

.- Posar de manifest la nostra més ferma oposició a què s'impedeixi el lliure exercici de la nostra professió.

.- Rebutjar les praxis intimidadores, violentes i de coacció a l'exercici dels professionals de la comunicació.

Al mateix temps, volem recordar que els professionals de la comunicació seguim un codi deontològic en el qual basem la nostra praxi diària a partir del recull de normes i valors que s'hi enumeren sobre el respecte a la vida personal i la imatge.

Tot i això, a ningú se li escapa que Tomàs Pascual Bosch es va presentar com a candidat a les eleccions generals del 2009 encapçalant una llista electoral de circumscripció nacional, cosa que li dóna una dimensió pública, susceptible d'informació, i més si són en el marc d'una actuació judicial també pública.

Lamentem profundament els fets ocorreguts i desitgem que sigui la darrera vegada que un professional de la comunicació es trobi en aquesta situació

Coneixement de causa

Sembla mentida que encara estem amb la mateixa cançó. Toca-la altre cop, Sam.

L’avortament. El reconeixement del dret a escollir i decidir què en fa del propi cos una dona, més enllà de les creences personals d’un dels dos caps d’estat.

Partits polítics i entitats feministes coincideixen a valorar de forma positiva la intervenció de l’advocada i exconsellera general Maitena Manciet en la cerimònia de la toga de divendres passat, on va reclamar que “ens plantegem de forma seriosa la despenalització de l’avortament”.

Una vegada més.

Representants de Demòcrates per Andor­ra, el Partit Socialdemòcrata i els Verds, així com de l’Associació de Dones (ADA) i del Grup de Dones, admeten que cada cop és més necessari permetre la inter­rupció voluntària de l’embaràs, com a mínim en els tres supòsits considerats bàsics: perill per a la vida de la mare, violació i malformació del fetus.

Tots coincidim. La majoria coincidim. Però tot continua igual.

Es confon el dret de la dona amb el xantatge polític, ens amaguem en la hipocresia que suposa poder avortar amb el tàcet de la CASS a l’estranger, però emparats en eufemismes, com si féssim res de dolent.

Avortar no és divertit, però és una opció. Hauria de poder ser una opció.

I hauria de ser una opció també per a les dones d’aquest país que anualment es deriven a l’estranger perquè un bisbe copríncep no en vol ni sentir a parlar de la qüestió.

Potser perquè ell mai no tindrà aquest problema.

Però és que ja ho diuen, ningú és perfecte.

El discurs

El país no va bé. Ja fa dies que ho sabem això. Ahir ens ho va dir el cap de govern, amb els ulls esbatanats i des d’un decorat rònec d’Andorra Televisió inspirat en el Manual Digest.

(Val a dir en el seu favor que parlar vint minuts a càmera no és fàcil, ni tan sols per a un professional.)

Un bon discurs- enhorabona als artífex- que barreja en la justa mesura, la por, el populisme, la crida al sentiment patriòtic i tot plegat ben amanit amb algunes propostes preelectorals, algunes amenaces latents, un parell de gols per l’esquadra i això sí- reconec- la voluntat de posar en net una situació tant descontrolada en els darrers anys, que només la possibilitat de tancar el país per fallida ha permès de reconduir.

Bravo per les retallades salarials a partir dels 3.000 euros, especialment pel fet de començar pel propi sou. Ara, els grans sous d’aquest país continuen sense immutar-se. Si més no fins que entri en vigor l’IRPF, que hores d’ara té data, però podria no tenir-ne.

Bravo per reduir despesa del SAAS i de RTVASA. Ara, si això no implica una redefinició d’aquests serveis la retallada només valdrà perquè treballin malament. Molt bé per l’obertura econòmica, els impostos, els acords de no doble imposició, les inversions en turisme...però tot plegat no són més que qüestions improrrogables. I encara s’han de concretar. Ho volen fer, sí, però encara no està fet. Hi confio, malgrat tot.

I enmig de tot plegat a què treu cap l’heliport? I tornar a parlar d’un casino? A qui es vol acontentar? O és que buscarem un arquitecte de renom per fer l’edifici tant reclamat per una facció del PLA ara fa uns anys?

M’agrada la idea de treballar plegats, de fer pinya per tirar endavant. De sumar esforços, de fer país. M’agrada la idea de redefinir el model d'Andorra, però ja em perdonaran que ho posi en dubte. Si més no fins que vegi que tots hi sumem. I que les mesures es concreten. Tant de bo, ben aviat es vegin resultats, i les mesures funcionin, i tot plegat m’obligui a dir que era una desconfiada i que m’equivocava. Tant de bo, pel bé de tots.

Dilluns

Comença una nova setmana.

Amb ganes de millorar tot allò que encara no tenim per la mà, amb voluntat de fer del dilluns un bon dia, tant bo si més no, com qualsevol altre.

I ens llevem i passem per la dutxa, i ens vestim, i esmorzem, un cafè més o menys ben acompanyat, i sortim al carrer i comencem a córrer, com cada dia, que en això els dilluns no fan distinció.

Ja estem immersos de ple en la rutina diària, els nens a classe, les extraescolars en marxa, els dies s’escurcen i en un no res començarem a veure les decoracions de Nadal als aparadors.

Un altre any que s’escola. Que ens deixarà regust de coses bones i aspres. De bons i mals moments. De crisi, de projectes, de somnis trencats i problemes per resoldre.

Tant és tot plegat. El que compta és avui, el nostre dia a dia, el moment que vivim tot just ara.

Que el que hagi de venir, ja vindrà i a més no ens demanarà que ens sembla. O sigui que aquesta nit, posarem la Nacional i escoltarem quina solució ens proposen des de govern contra una crisi que sembla que no s’hagi d’acabar mai.

I després, a veure com va la cosa, que fet i fet, si Strauss Kahn no descarta tornar a la política jo ja puc creure qualsevol cosa.

Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

L'Oval

Fa dies que es parla de la necessitat de tenir un Estadi Nacional. Un Estadi Nacional en condicions. Això és necessari des de – com a mínim- quan es deia que era prioritària una nova llei de la CASS, per allà l’any 1999.

Continuem igual. Sense estadi i amb la UEFA que ja comença a estar cansada que li facin l’andorrà.

Ara, es parla de condicionar el camp de rugbi i instal·lar-hi allà l’Estadi Nacional perquè quan jugui la selecció nacional de futbol no haguem de fer-ho en les condicions actuals.

Em sorprèn que siguem tant maldestres. Tinc la sensació que sempre acabem optant per la solució més matussera de les que es poden trobar. Fa anys que es parla d’un estadi, fem el ronso fins que la UEFA ens planta cara, i aleshores, just quan la cosa pública no està per dispendis d’aquesta mena, aleshores, en vista del problema correm a buscar una solució que lluny d’acontentar les parts, ofereix un pedaç als futbolistes i una bufetada als amants de l’oval.

El pitjor del cas és que amb aquest plantejament- si s’aplica si més no tal i com s’ha avançat- l’únic que fem és tirar per terra un dels esports amb més tradició al país. Que total, tal i com està la cosa, tampoc no vindrà d’aquí.

Espero que tot plegat no sigui més que una proposta al vent. O que si tira endavant estigui prou ben plantejada com per no deixar un sant despulladet per malgirbar un altre.

Polarització

Per si a algú encara li quedava algun dubte, el panorama polític nacional es polaritza definitivament amb la dissolució de Renovació Democràtica i la renúncia dels Verds de concórrer a les comunals del mes de desembre.

En els darrers anys, hem vist com el sistema electoral- a priori definit per evitar precisament aquesta polarització- s’anava atrinxerant a les parròquies amb la certesa, que , només així seria possible aconseguir una majoria còmoda al Consell General. Una estratègia que va posar en pràctica per primera vegada Marc Forné i que tant bons resultats li va donar en el seu moment.

Sigui en forma de rosa vermella o onada taronja, les comunals aquest any seran d’un o altre color. La diversitat queda, una vegada més, relegada de les sales de sessions, on d’altra banda només hi ha lloc per a majories àmplies i minories petites.

No m’estranya, que amb aquest panorama els Verds no s’hi engresquin- malgrat que penso que aquest any tenien més opcions que en altres convocatòries-.

La garantia de la governabilitat ens ofereix alguns avantatges evidents quan parlem de gestió comunal, però també, aquesta mateixa garantia de governabilitat ens porta a un món bicolor sense gaire matisos ni missatges alternatius.

Una pena, en qualsevol cas, per aquells a qui no donen resposta cap de les dues formacions que avui dibuixen i desdibuixen el perfil polític andorrà.

Però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

Los ricos también lloran

“Farem el que creiem que hem de fer, sense tenir en compte possibles conseqüències electorals.”

La frase és del cap de govern, Toni Martí, i jo, amb tot el carinyo, li dic que no me la crec, que no me’l puc creure, perquè dubto que ni tan sols ell se la prengui seriosament aquesta afirmació. Això, o algú ha abduït el Toni Martí que jo conec.

Tot i així, li valoro la intenció. Que consti.

Dilluns, el Cap de Govern es posarà davant les càmeres de la Nacional per desgranar un paquet de mesures anticrisi que algú s’ha atrevit a qualificar com de reforma integral.

Ja veurem.

Ja em perdonareu la reticència.

He vist hores d’ara tres governs i una patronal desgranar mesures anticrisi que no han estat més que maquillatge, obvietats i una mica de bones intencions. I continuem igual. Tant de bo em sorprenguin dilluns.

Comença a ser hora de veure propostes reals, que signifiquin millores concretes pel gruix de la ciutadania, empentes decidides a favor dels petits i mitjans empresaris i coixins per aquells danys col·laterals que tothom anomena però ningú soluciona.

I això, passa per repartir el gruix de la crisi entre els que fa dies que la patim i els que amb prou feines la intueixen. Que potser tots estem en crisi però no és el mateix no poder pagar el lloguer que et quedi un pis buit per llogar.

És clar que si hem de fer cas del Dr. Rabanal, hem de mirar de solucionar la vida als rics, que ells, pobrets no estan tant acostumats com nosaltres a patir.

I és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

Filla de Maria

La monja benedictina Teresa Forcades omplia ahir el Prat del Roure per desgranar els quatre dogmes marians. Ves qui ens havia de dir que la visió feminista de la teologia comptaria amb tant d’interès en aquest país!

I val a dir que el tema s’ho mereix. Encara que – no sóc cap ingènua- els assistents- en bona part- només els cridés el cuquet de conèixer una monja que ha gosat encarar-se a la mare església i sigui líder de visionats al youtube amb la seva crítica demolidora contra les empreses (màfies) farmacèutiques.

Més enllà de polèmiques estèrils, i de les pors d’aquells que veuen en la dona, en l’obertura i en la claredat dins l’església catòlica com una amenaça al poder establert, el cert és que és molt enriquidor descobrir com se li pot treure la pell imposada pel patriarcat més opressiu a l’espiritualitat sense perdre, ni una mica de la seva essència.

Quins són els quatre dogmes referits a la Verge? El primer és que Maria és la mare de Déu; el segon, que Maria és verge; el tercer, que és immaculada i el quart és el referit a l’ascensió al cel.

Tot plegat, quatre maneres de tancar la dona en un parany que només ha servit per justificar la seva invisibilització davant els ulls dels altres, ignorant les seves aportacions, la seva fe, el seu valor més enllà de ser la mare de futurs catòlics. Que no és poca cosa, però que en cap cas no és suficient.

La dona, cada cop més, va trencant sostres, de vidre i fins i tot cúpules sagrades, però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.

Novena Temporada

Comença, plena de canvis i de noves propostes una nova edició, la novena ja, del Ningú és Perfecte. Un programa obert a l’actualitat i a les veus que ens envolten.

Amb vocació plural, rigorosa i desenfadada. O si més no, aquesta és la idea.

Així és, i així ha volgut ser, des que vam començar a emetre el programa l’any 2003.

Enguany i entre altres novetats, aquesta temporada tenim canvi d’horari.

El NEP comença ara, a dos quarts de dues, i fins les tres de la tarda us convidem cada dia a acompanyar-nos en un viatge que amplia els seus canals de recepció.

A través de la ràdio, del cotxe, i cada cop més, a través d’Internet i amb una especial incidència de les xarxes socials.

Ja ho sabeu, que estem oberts a les vostres aportacions i suggeriments, no només perquè són ben rebuts, sinó perquè aquest programa no seria el mateix sense vosaltres.

Canvi d’horari, nous i coneguts tertulians, nous espais, nous opinadors i el millor de cada casa, com és habitual, en una temporada que esperem ens serveixi per anunciar els propers mesos que el pitjor de la crisi ja ha quedat enrere.

Nou temporades, quatre anys parlant de crisi i encara no sabem quin és el model de país que volem, però és que ja ho diuen, que ningú és perfecte.