Castanyada

Panellets, castanyes, el fred....tenim tots els ingredients per gaudir aquest cap de setmana d’una castanyada com cal.

Potser no tenim llar de foc on explicar-nos històries de por, però fet i fet, si tanquem els llums i encenem unes espelmes podem obtenir el mateix resultat.

Crear clima.

Ens queixem, sempre ens queixem, que no tenim temps per a res, que les obligacions, i el dia a dia no ens permeten retrobar-nos en família, que la veu dels àpats es diu televisió, que els deures, les banyeres, el qualsevol cosa ràpida per sopar i les preocupacions no ens deixen gaudir plenament del temps d’oci que aconseguim esgarrapar a la son.

Però aquest cap de setmana tenim l’oportunitat d’intentar canviar les coses. De buscar una recepta fàcil de panellets i implicar els nens a fer-los amb nosaltres, a coure quatre castanyes i amb un glopet de moscatell seure amb poca llum i explicar-nos històries abans d’anar a dormir.

Segurament els més grans es retrobaran amb la seva infantesa, quan a Andorra les nit de l’hivern es passaven a la vora el foc, i els més petits tindran un record d’aquells que són difícils d’esborrar quan et fas gran.

I per fer-ho no calen gaire diners. Sempre i quan no només vulguis panellets de pinyons, és clar.

Si després, a tot plegat li voleu dir halloween, què hi farem, Ningú és perfecte.

Los Apandadores

Sílvio Berlusconi, Fèlix Millet, Macià Alavedra, Javier Rodrigo de Santos, Lluís García, Lluís Prenafeta, Lluís Casamitjana, Piero Marrazzo, Francisco Camps, Josep Singla, Bartomeu Múñoz, Jordi Montull, Manuel Dobarco, Pasqual Vela...Són alguns dels noms i cognoms dels diaris d’avui.

Persones que fins fa uns dies tenien unes mares orgulloses d’haver criat uns puntals de la seva comunitat. Unes mares, que en algun cas es deuen demanar en què van fallar. O potser no. Avui en dia, només les mares respecten la presumpció d’innocència.

Potser en aquest cas té raó la dita que diu que l’ocasió fa el lladre. Potser aquests prohoms en una altra situació, sense accés a tants diners, a tant poder haguessin continuat sent persones honrades i treballadores.

Potser han arribat a tenir tants diners i tant de poder perquè ja no ho eren d’honrades. Una història tant antiga com la de l’ou i la gallina.

També és cert que hi ha molts altres noms que surten cada dia a la premsa. I encara més que no hi surten mai, ni tan sols aquells quinze minuts que reclamava Andy Warhol.

I dins aquesta immensa majoria, hi haurà gent honesta i treballadora, i espavilats, i malintencionats, i generosos, i íntegres i mediocres, i incompetents, i benintencionats, i arribistes i pilotes, i prepotents, i humils i fins i tot bona gent.

Perquè som una amalgama de totes i cadascuna de les virtuts i els defectes que ens envolten. Perquè amb la nostra actuació diària determinem que el pes de la balança s’inclini en una o altra direcció.

Perquè tant culpables són els que delinqueixen, com els que els ho permetem.

I és que Ningú és perfecte.

Mans brutes

Començo el dia amb la lectura de Gurtelades i Milletassos. Amb històries d’exdiputats, d’exconsellers i d’empresaris que un dia van confondre el que estava bé amb el que els convenia.

Sembla, que han deixat enrere la impunitat. Si més no la de l’anonimat. Detencions sonades de figures importants en l’àmbit polític que van saber superar la diferència ideològica per servir a una causa major i més cohesionadora com és el diner, i encara més, el diner aliè.

Engegar el ventilador, en diuen. Tothom en pot sortir esquitxat. I amb aquesta velada amenaça els vestits fets a mida es fan grans sobre les espatlles encongides de qui no té la consciència massa neta.

Però malgrat veiem com entren capcots i ben vestits en les dependències de la justícia, difícilment tornarem a veure un Mario Conde complint condemna.

Hores d’ara, el cas Gurtel sembla que està donant maldecaps, però no autèntics problemes a la gent del PP.

L’artífex del Milletasso continua dinant on sempre, sense canviar la jaqueta, amb posat de pobre home, com si la imatge d’un estafador de casa bona pogués fer-nos enrere en la pretensió de trobar justícia.

I el pitjor del cas, és que serà això. Que en parlarem durant uns dies, potser fins i tot durant unes setmanes i després ells tornaran a operar des de les ombres, refent els nusos, intactes, de les seves maquinacions, perquè els que són pobres continuarem sent pobres i els que són rics, ho són per algun motiu.

I això és igual aquí que fora. Que a la presó només hi vas quan robes menys del que et pot fer ric.

Carnet de ball

Posem per cas que tenim un jove fadrí que busca amb qui compartir l’esvalot hormonal, i que tenim a la vista dues possibles candidates amb predisposicions ben divergents.

De fet, val a dir que d’entrada el xicot no acaba de fer el pes a cap de les dues, però són prou espavilades com per saber que avui per avui, no n’hi cap altre de disponible i no volen quedar-se assegudes mentre la resta balla a la Festa Major.

Una de les noies, la més avesada als jocs d’intriga i seducció, sap com és d’important fer-se estimar i no regalar res si vols que l’altre ho valori. Té molt clar que sota cap concepte no cedirà als impulsos i paraules dolces del pretendent sense tenir ben lligat al darrere un compromís ferm.

Sap que moltes altres noies van perdre la virtut per una nit de bogeria i que després no n’han sabut res més del seu enamorat, fins que les han tornades a festejar quan n’han tingut necessitat per deixar-les altre cop amb el regust de no haver tret res en clar.

L’altra noia, és més jove, i per tant més impulsiva. Sap que no té tant recursos com l’altra i intenta fer valdre la seva disponibilitat com un argument determinant per a un noi, cada dia més ofegat pel desig i la urgència.

Però res no és de franc. La noieta malgrat no s’hi vol pas casar, sí vol aprofitar l’avinentesa per solucionar les seves necessitats. Que en el seu cas, bé es podrien traduir per posar-li un pis on ja anirà a veure-la quan li calgui un intercanvi de fluids.

Mentrestant, el xicot, desgrana les nits en blanc dubtant entre cedir a una o altra pretensió, mentre lamenta internament que mirar de trobar un alleujament ell sol, seria ben bé com haver de viure amb una dotzena part del plaer.

I és que Ningú és perfecte.

Dilluns radiant

Avui malgrat ser dilluns dóna la sensació que és respira un millor ambient de treball.

No veus ni tantes cares de son, ni tants rictus seriosos pel carrer. Potser perquè en certa manera tots plegats tenim la sensació d’haver-li robat una hora al temps.

D’haver esgarrapat uns minuts al despertador. Minuts que des dels anys setanta del segle passat bescanviem per hores de llum i rendibilitat energètica.

No sé si val la pena tot aquest embolic del canvi d’hora, però si més no és prou agradable anar a treballar quan ja és de dia, malgrat la nit ens caigui després com una llosa a mitja tarda.

Temps de quedar-se a casa, d’arrecerar-se del fred, de mirar cap endins i bressolar-se amb una beguda calenta i una manteta al sofà.

Aquest matí he tingut la sensació que una mica de totes aquestes petites coses eren presents en el subconscient col•lectiu. Que encara quedaven esperances d’adonar-nos que amb aquest brogit no anem enlloc, que només cal aturar-nos un moment per prendre consciència del que ens envolta i ens estem deixant perdre.

Després he pensat que potser no, que potser totes aquestes rialles del dilluns al matí no eren més que el resultat d’un partit de futbol carregat de gols.

I és que, ja ho diuen... ningú és perfecte

Més informació sobre Vacunes

La doctora Àngels Codina, ens fa arribar aquesta informació complementària en relació a l'entrevista de la setmana passada sobre vacunació.

1- www.nogracias.eu

2- www.caps.pangea.org /declaracion

3- www.vacunacionlibre.org (molt important seguiment efectes adversos de
totes les vacunes)

4- www.vimeo.com/6790196/ALISH (video de aprox. 1 hora, importantíssim
d'escoltar. Dra. Teresa Forcada)

5- www.scrib.com/doc/20359792/crimenesfarmaceuticas -TeresaForcada

6- www.equipocesca.org (informació i power-point del Dr. Juan Gervás, sobre
la grip A. Molt clar i ben contrastat)

7- www.migueljara.com/2009/10/13/baxter-los-virus-de-la-gripe-extraviados-y-el-
plasma-sanguineo-contaminados (pàgina d'un dels pocs i valents periodistes
d'investigació dels fraus a la salut.

Tu tries

Ja ha començat la campanya contra els anuncis de prostitució als mitjans de comunicació, amb la qual es reclama que les institucions públiques no insereixin anuncis oficials als mitjans que ofereixen anuncis de serveis sexuals, ja que aquests "suposen una manera de promoure la prostitució que controlen proxenetes i màfies".

Una de las primeras accions de la campanya consisteix en l’enviament de SMS en els quals es demana la participació amb el següent text: No compris diaris amb anuncis de prostitució. Per una premsa de qualitat! No volem tabloides!

La campanya també demana que les institucions públiques no comprin espais publicitaris en aquest diaris.

A la frontera

La situació dels fronterers a casa nostra és d’aquelles qüestions que necessiten des de fa temps una bona revisió. Injustícies històriques i paradoxes administratives sovint difícils d’entendre.

Perquè els treballadors fronterers- alguns d’ells andorrans-no poden escolaritzar els seus fills al país? Perquè no els poden assegurar a la CASS com a beneficiaris? Perquè no poden rebre les mateixes prestacions que els residents, si cotitzen exactament el mateix que la resta?

És la situació de prop de 2.300 persones que viuen a la Seu i rodalies però que treballen a Andorra, la majoria, des de fa un grapat d’anys, i que sembla, ja s’han resignat a les inclemències de les cues i les traves administratives.

L’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla s’ha trobat aquesta setmana amb el cap de govern Jaume Bartumeu per tal de posar aquesta qüestió sobre la taula. Encara que sigui de refilada.

Una qüestió que no fa gaires dies Bartumeu i la Ministra Cristina Rodríguez van poder comentar amb les autoritats espanyoles a fi de trobar una bona solució per tothom.

I és que Andorra no els ha fet mai gaire cas, i Espanya es desentén en el millor dels casos de la seva situació- només hem de recordar quan José María Aznar els volia fer pagar l’IRPF com a evasors fiscals que se suposava que eren-.

Ahir Batalla demanava a Bartumeu que la recent prestació contra l’atur involuntari també arribi als treballadors d’Andorra que dormen fora del país.

Tant de bo hi arribin aviat. Mentrestant sempre els quedarà el consol de pensar que la seva fira és més maca que la nostra.

Gràcies per la propina

L’equitat salarial continua sent una assignatura pendent.

Si hem de fer cas de l’anuari socioeconòmic de la BPA, durant l’any 2008 les dones van cobrar de mitjana un 28% menys que els homes.

Unes desigualtats que es fan fortes en l’àmbit financer. Per a fer-nos una idea: Si sumem tots els sous de les dones que treballen a la banca en aquest país i en fem la mitja, ens trobarem que el sou femení mig és de 2.621 euros. Si fem el mateix amb els salaris masculins, la mitja s’eleva fins els 5.289 euros.

Què vol dir? Doncs que bona part de les dones que treballen a la banca fan les feines de neteja i que els grans directius són homes.

Una vegada més es posa sobre la taula el sostre de vidre que impedeix a moltes dones ocupar càrrecs de responsabilitat amb sous que li facin joc. I ja no val l’excusa de la preparació acadèmica, perquè ja no és cert.

Continuem sent nosaltres les que parim, les que massa sovint faltem a la feina quan els nens tenen febre. Per a molts empresaris una dona en edat reproductiva és un problema potencial. O es comporten com si ho fóssim. Que pel cas és el mateix.

Un peix que es mossega la cua, ja que si algú s’ha de sacrificar pel bé de l’economia familiar ha de ser el sou més baix, i aquest sovint és el femení.

Suma-li més hores de tasques domèstiques, suma-li la pressió social d’uns estereotips de bellesa frustrants i irreals, l’angúnia de fer-se gran en una societat de semprevives i la crisi econòmica, i després que algú s’estranyi que no estem de prou bon humor després de sopar.

I és que Ningú és perfecte.

Llacet rosa

Un bon dia, en una revisió rutinària et trobes un petit bony a l’aixella o al pit.

A partir d’aquest moment i fins que un metge no et confirma o descarta un veredicte, la vida sembla que es capgira i tots els valors, els projectes i les esperances de futur es queden ancorades en el dia, i l’hora de la propera visita al metge.

Angúnies difícils de compartir amb la parella, i els fills.

Molta por, molts dubtes i sovint, també, un sentiment de desemparament difícil de verbalitzar.

Quan el diagnòstic és càncer, el millor acostuma a ser l’extirpació de la mama, i algunes sessions de quimioteràpia, fet i fet, el mateix que passa amb altres tipus de càncer, però en el cas del càncer de mama, la situació es complica.

I és que al trauma d’haver de superar un càncer, la mutilació d’un dels òrgans que sempre s’ha volgut relacionar amb la feminitat i l’essència de ser dona, fa que la pèrdua d’un pit, al marge del dolor físic, impliqui un patiment psicològic afegit que cal tractar també.

Ara cada cop se’n parla més, i més obertament, però tot i això, encara hi ha molta por, molts recels i molta ignorància.

Moltes dones refusen fer-se proves periòdiques de detecció precoç per por a trobar alguna cosa, com si ignorar el problema, hagués servit mai per solucionar-lo.

Els problemes, com el càncer, són més fàcils de resoldre quan són petits. I ignorant-los només fan que créixer.

Voluntarios, den un paso al frente

No. No les he vistes. Com la majoria, suposo. Les fotografies que parlen del- questionable- comportament de l’ex-secretària d’estat de turisme Valérie Lackner a Moscou. Unes imatges que són avui per avui la xafarderia més comentada al país.

Entre la classe política, i entre la gent del carrer, que per una vegada sembla que s’interessen per les mateixes coses.

Com no les he vistes només puc opinar d’oïda o sigui que ho farem amb tota la previsió d‘equivocar-nos.

No és fàcil representar el teu país. No és fàcil quan no ho has fet mai abans, quan la tensió juga en contra i la inseguritat et pot fer males passades.

No és la primera vegada- ni l’última, em temo- que un dels nostres representants es posa -ens posa- en evidència en públic. Sense anar més lluny recordo un ministre que es passava els actes públics fent burilles.

Però sí és la primera vegada que el govern respon a una situació d’aquesta mena amb un gest clar i contundent, tancant la boca als crítics, i advertint als propis que aquí s’està per treballar. O almenys a mí m’agrada creure que és això. Malgrat continuïn entestats en defensar que barrejar negocis, plaer i política no té res a veure amb la decisió.

Lluny queden les èpoques en què per comportaments molt més questionables es promocionava als infractors amb immunitat i estades a Nova York.

L’únic dubte que em queda és si en comptes de Valérie, s’hagués dit Valerià, la cosa hagués arribat tant lluny, sobretot a l’hora de fer un trinxament públic.

I és que Ningú és perfecte.

Desert

Finalment el concurs de maquetes per a la creació del Museu Nacional ha quedat desert.

Era la millor solució per tal d’aturar la sagnia de despesa sumptuària en època de vaques magres: un gran dispendi sense cap projecte sustentador al darrera.

Cal un Museu Nacional, però abans de pensar qui volem que signi l’edifici, cal pensar –i definir molt bé- per a què el volem, què hi posarem a dins i quina ha de ser la seva missió.

Una reflexió tant òbvia com inexistent fins a la data, quan semblava que només importava tenir un gran edifici que atragués turistes.

Política cultural de wonderbra, en definitiva, i una gran mentida, al final. Aparences. El que importa és el que sembli, per sobre de qualsevol altra consideració.

Amb el canvi de govern sembla que el despropòsit s’ha aturat. Deia la Ministra Vela que primer cal estudiar bé el projecte del Museu. Veure quina ha de ser la seva funció, on es pot ubicar i què hi ha d’encabir. Tot molt raonat i raonable. Per una vegada, el fons passa per sobre de les formes.

Però les formes també són importants.

No pots deixar desert un concurs al•legant que quatre dels millors arquitectes del món- o si més no els de més renom- no tenen el nivell necessari per guanyar.

No només és mentida, sinó que ens fa semblar a ulls del món que som uns ineptes. Tant bonic com seria dir que ens agraden molt totes les propostes i que quan tinguem clar què volem en tornarem a parlar?
Tant honrat que seria dir que ens encantaria tenir un dels seus edificis a casa nostra però que avui per avui no el podem pagar perquè tenim altres prioritats?

Perquè ells seran de fora, però no són rucs i nosaltres tampoc.

I és que Ningú és perfecte.

Joan Martí Alanis

La notícia de la mort de Monsenyor Joan Martí Alanis ens sobtava ahir al matí i ens omple avui les pàgines de tots els diaris.

Difícilment es pot afegir res més a tot allò que polítics, escriptors i institucions han dit ja del copríncep que de la mà de François Miterrand va fer possible –contra pronòstic- el naixement d’una constitució per Andorra.

Home d’estat, avançat al seu temps, dialogant però de ferma determinació són alguns dels adjectius que li arriben -ja massa tard- a un copríncep que no sé si mai es va sentir prou estimat pel seu poble.

Però no és d’això que volia parlar.

He estat pensant com és de trist per nosaltres veure com es moren aquells que en algun moment de la seva trajectòria vital han estat també coprínceps d’Andorra, i m’adono de com som de petits i poqueta cosa que ni tan sols tenim l’oportunitat de plorar-los a casa.

El multitudinari funeral de Miterrand va ser- evidentment- a Paris, el funeral de Monsenyor Martí Alanis serà a la Seu.

Alguns ompliran els balcons de tricolors amb crespons negres i les banderes oficials onejaran a mig pal durant tres dies. I ja està.

Això de compartir sobirans no dóna per més. Tenim caps d’estat que tenen – generalment- el cap en altres coses. Sobirans que accedeixen a la nacionalitat pel sufragi d’un altre poble, o per la designació d’un mandatari llunyà.

I encara sort. El que ens fa una mica orfes, també ens ha fet una mica més lliures.

I és que Ningú és perfecte.

Pecadorrrrr

Se m’acumula la feina.

Ja ahir volia parlar del concurs de maquetes pel futur Museu Nacional -o hauríem de dir l’utòpic Museu Nacional?- quan la pregunta- estirabot- de l’exministra Gil em va destarotar la resta del matí.

Avui, volia reprendre el tema del Museu, però dins el meu cap encara ressona la veu d’Eusebi Nomen fent de Gòllum al Consell General.

I així no hi ha manera de concentrar-se.

El pobre senyor síndic, que el passat 14 de febrer donava per tancada la seva carrera de mestre, es troba, sense solta ni volta amb la – desagradable- obligació de cridar a l’ordre, una i una altra vegada a algun parlamentari. Vaja, de fet a un únic parlamentari. Talment com si hagués tornat a l’escola, i no precisament al batxillerat.

Si alguna cosa bona tenia el nostre feixuc, encarcarat i petit Consell General, era –és- el respecte de la institució més enllà de qualsevol ideologia i tarannà polític i personal.

No som ni hem volgut ser mai cap altre parlament. Ni per les coses bones, ni per les dolentes.

No m’importa que s’insultin entre ells sempre i quan ho facin des del respecte o la intel•ligència, però m’ofèn profundament que ningú, i encara menys un conseller electe, que a més representa tots els que el van votar i de retruc la resta del país, es permeti el luxe de perdre els papers enmig d’una sessió de Consell General.

Si seguim així d’aquí a no res que no ens estranyi que s’adreci al cap de govern amb allò de: Pecadorrrrr de la pradera.

Diga-m'ho tu

Imagina que tens un cotxe, però que per un o altre motiu te l’has de vendre.

En el fons, no és cap disgust perquè malgrat ja t’hi havies acostumat, la veritat és que la carraca no tira, però tot i així mires de trobar algú a qui encolomar-lo i treure'n el màxim profit de la transacció.

Li cantes totes les virtuts. Com a bon venedor. Quan el possible comprador et diu que sembla que la xapa està vella i que el motor fa un sorollet estrany li respons que són imaginacions seves, i que en el fons, el que passa és que el que vol es treure’l a més bon preu. Vaja, que a més de desconfiat, mala persona.

Finalment, el compra. I uns dies després ve a fer-te l’assegurança.

No ho havia dit? Doncs sí, resulta que ets venedor d’assegurances.

Quan arriba el comprador amb la seva nova adquisició, no pots evitar somriure i reclamar una pòlissa desproporcionada tenint en compte que saps perfectament per on patina un vehicle, que ni és nou ni és de trinca.

Vaja, com el metge que t’ha clavat una pallissa i sap perfectament on et fa mal abans de fer-te la cura.

Aleshores, passa el mateix que quan l’ex-ministra de salut reconvertida a parlamentària li pregunta als nous consellers què passa amb les donacions de sang dels homosexuals.

Que li haurien de respondre allò de : Diga-m’ho tu. Que el cotxe era teu.

I és que Ningú és perfecte.

Ladislau Baró

Avui, entrevista amb el vicepresident de CR, Ladislau Baró.

Si hi trobeu alguna cosa que no acaba de lligar és perquè la vam enregistrar abans del trencament del pacte PS-APC...Ningú és perfecte :(

El millor lloc on viure

Andorra és el 28è país més desenvolupat del planeta segons les Nacions Unides i un càlcul que valora des de l’esperança de vida, a la renda per càpita o la paritat a les institucions.

Un lloc força destacat si no fos perquè comptem amb la base natural que ens permetria escalar unes quantes posicions que hem deixat passar de llarg.
Andorra pel que fa a la renda per càpita ocupa el vuitè lloc, per esperança de vida, accés a l’educació i a la salut, també ocupa llocs destacats. Aleshores, què és el que ens ha fet recular fins a la 28ena posició?

Doncs un grapat de coses. Malgrat que l’accés a l’educació és universal, la majoria dels nostres conciutadans no tenen estudis superiors, malgrat una bona sanitat, el seu accés no és gratuït i universal. La paritat de la dona en la vida pública deixa molt que desitjar, amb un 24% de quota en les institucions enfront del 47% d’altres països com França.

Tenim, hem tingut sempre a les mans un gran país. Una natura privilegiada, un clima força assenyat que ens permet gaudir de les quatre estacions de l’any, una població prou reduïda com per poder organitzar la vida de la millor manera per a tots. Unes institucions ancestrals que van apostar en el seu moment per la pau i l’equilibri entre dos estats.

I davant tot això, nosaltres no hem sabut fer res més que créixer de pressa, amb desordre, amb poc gust i criteri, grimpant per les roques i els llits dels rius. En tots aquests anys no hem sabut canalitzar una riquesa que ns va caure del cel per crear un autèntic país capdavanter en temes socials, mediambientals i educatius.

Tinc la sensació que aquest lloc 28è no deixa de ser les escorrialles del que haguéssim pogut ser i no som.

I és que Ningú és perfecte.

Dilluns 8:00

Ara que estem plens de crisi, la manca d’escapades econòmiques ens obliguen a replantejar-nos el nostre ritme de vida.

I no em refereixo a l’econòmic, o no només a l’econòmic, si més no.

Us imagineu poder sortir cada dia de la feina a quarts de cinc per anar a buscar els nens a l’escola? Reduir el temps del dinar per optimitzar la jornada laboral? Poder fer un parell de dies a la setmana la feina des de casa i gestionar les relacions laborals des d’Internet?

No és ciència ficció. No almenys a bona part de l’Europa que cantava Espriu, on la gent és lliure, desvetllada i feliç.

D’això en diuen conciliació, i no és la victòria de la conxorxa sindical, sinó la constatació, que els empleats amb horaris més racionals rendeixen més al viure millor.

I no només això. La crisi ens obliga a buscar noves maneres de fer les coses, vist on ens ha portat l’antic model. I això passa per provar de donar confiança i autonomia al treballador, per veure què passa, si més no.

Entre altres coses, els efectes col•laterals també val la pena tenir-los en compte: pares i mares amb més vida familiar, nens que no tornen sols a casa, que no acaben la jornada escolar a les vuit del vespre després d’interminables sessions de classes, deures, esport, música, anglès i televisió.

Temps de fer sopar i sopar plegats, de dormir més d’hora, de matinar per esmorzar a casa, de tardes al parc, o al gimnàs, o al sofà. De treballar quan toca, però de respirar també.

És clar que això també pot donar molta feina. I és que Ningú és perfecte.

escurant el calaix

Durant molt de temps la cultura ha estat aquella xacra que uns quants s’han entestat en tirar endavant malgrat el seu poc rendiment econòmic.

En aquest procés de tirar endavant- massa sovint titànic-, han anat creixent a l’ombra de les institucions públiques un grapat d’entitats sense ànim de lucre però amb ganes de treballar i que en els darrers anys ens han ofert la possibilitat de gaudir de teatre infantil, de nits literàries, d’exposicions fotogràfiques, de trobades a Prada, de concursos internacionals de cant i piano...i així una llarga llista de propostes.

Propostes que no haguessin estat possibles sense la voluntat dels seus impulsors, però i també, sense el suport econòmic dels patrocinadors.

Patrocinadors que ja van fer una primera retirada ara fa uns anys, quan van veure que els sortia més a compte donar suport a les accions del govern que a les de les petites entitats.

Ara el pas ha anat més enllà i algunes de les activitats que semblaven plenament consolidades com el Cor Nacional dels Petits Cantors d’Andorra es queda sense l’aval econòmic d’un dels seus garants. La continuïtat, diuen, està garantida, però l’angoixa també.

Es fa difícil pensar en alguna solució bona per tothom. Però fa trist veure com sembla més productiu posar en marxa noves apostes que mantenir el prestigi del que ja està consolidat. I encara més trist, que haguem deixat en mans de la iniciativa privada, el manteniment de la cultura.

Així ens trobem com en els darrers anys, el Ministeri de Cultura, ha fet els brindis, els comuns han servit els àpats de festa i la resta han hagut de fer el menú del dia amb un pressupost cada cop més escadusser. I és que Ningú és perfecte.