Bon Nadal!

Pau, Llum i Amor.

- que bona falta ens fan-

...

Ens retrobem el 7 de gener amb un bon propòsit per complir!

Entre tots ho farem tot

Darrer programa del 2009. Com passa el temps!

Semblava que aquest any, el pitjor de la crisi que deien els experts, no havia de quedar mai enrere. I al final, tot passa.

En una setmana i poca cosa més, ens plantarem en un nou any per estrenar. Amb les pàgines en blanc, ple de bona voluntat i desitjos de prosperitat.

Un any que rebrà les expectatives de gairebé tothom, que confia que ara sí, que les coses aniran bé. Que es revitalitzarà l’economia, que el comerç veurà com augmenten les vendes i que tindrem- per fi- els polítics que ens mereixem.

Un any que nosaltres, ja ho avancem ara, intentarem que marqui un punt d’inflexió. L’any en què la ciutadania va decidir tirar pel dret i començar a treballar perquè la classe política fes coses concretes.

Per millorar la nostra qualitat de vida, la dels nostres fills.

Tenim tendència a esperar que tot arribi fet, que els altres ens facin la feina, a queixar-nos, això sí, quan les coses no són com nosaltres voldríem, però bellugar-nos, la veritat és que ens belluguem ben poc per assolir el que creiem que és just.

El món està canviant. Enrere queden les societats que creien que la democràcia comença i acaba el dia de les eleccions.

Comença a ser hora de treballar i exigir que els governants actuïn.

A partir del primer de gener. Com tots els bons propòsits.

I és que Ningú és perfecte.

La salut, que no falti

Avui és el dia de la salut.

El dia que ens adonem que el que compta de veritat a la vida, és que no ens falti la salut.

El dia en què prenem consciència que el que veritablement importa és el que som i no els diners que tenim.

Que total, els diners tal i com arriben se’n van, que el nostre és un món de consum desmesurat i que la felicitat està en les petites coses i no al Carib.

Que des d’avui tots valorarem molt més el que som. El que ens envolta: la família, una feina estable, el vell cotxe, que total... Qui el vol canviar? Amb les alegries que ens ha donat fins ara...

Aprendrem a gastar el que tenim, a viure amb el que necessitem i no amb el que desitgem.

Viurem el dia a dia i amb una mica de sort estalviarem per l’any vinent, que després sempre anem ranquejant.

I que consti que el fet que no ens hagi tocat ni un trist reintegrament, si més no, a hores d’ara, no té res a veure en què digui tot això.

Perquè ja veus, si no cau avui, segur que cau per la del nen.

Una cara nova (Com la Belén)

Diu Berlusconi que seguirà endavant pel bé del país. I jo que penso, amb tot el carinyo, que no cal, de veritat.

Des de l’agressió que l’amant universal de l’espècie femenina va patir la setmana passada a Milà, el seu índex de popularitat ha pujat en gairebé set punts.

I és que en el fons l’opinió pública és voluble, estúpida i empàtica.

Declarava ahir Berlusconi, en motiu d’una manifestació a favor seu que es va fer a Verona, que si se l’acusa de tantes maldats, al final sempre hi haurà algú que se les acabarà creient, en al•lusió al seu agressor, Massimo Tartaglia.

Una vegada més sembla que la premsa i els adversaris polítics, són els responsables que hi hagi algú que s’hagi cregut que Il Cavalieri és un corruptor de menors i de testimonis, un assassí de la llibertat de premsa, un mafiós, un terrorista i un tirà i hagi obrat en conseqüència.

I que consti, que tot aquest reguitzell de qualificatius són cosa seva.

El problema d’aquestes accions violentes és que només beneficien a l’agredit.

El pobre Massimo Tartaglia continua detingut, la miniatura de la Catedral de Milà segur que s’acaba venent a l’ebay al millor postor, els defensors del diàleg han vist una vegada més que les bufetades van molt més lluny que les paraules.

L’amic Sílvio, mentrestant ha vist com pujava la seva popularitat, s’omple la boca de paraules - hipòcrites-de conciliació envers els seus astorats adversaris, i aprofita l’aturada tècnica de les vacances de Nadal- que oportú- per fer-se una cara nova a Suïssa.

I és que ningú és perfecte.

La Volta a Meritxell

No hi havia cap altre dia? Havia de passar la Vuelta a Espanya justament el vuit de setembre? Quan tot està tancat? O aquest serà un motiu que donarà peu a que es reclami iradament poder obrir “puntualment” els comerços?

I encara rai, pensava jo, que arriben el vuit a la tarda i marxen el nou, quan tot ha tornat a la normalitat...però és clar, hi haurà una part de diners que quedarà a les butxaques de tota aquesta gent que es belluga amb la Vuelta. I ja sabem que a nosaltres, la gent que ens ve a veure només ens interessa en la mesura que col•labora a les arques públiques i no públiques.

El que està clar és que no sempre, qui paga mana. Perquè fer que la Vuelta passi per Andorra no és una qüestió que triï ni l’atzar, ni la casualitat.

127 mil euros ens costa, i ben gastats, la veritat. Perquè durant unes hores, un munt de gent segueix la Vuelta per la tele, durant un munt d’hores es veuen els paisatges d’Andorra, es parla del país sense fer referència a res potencialment dolent. No es parla ni de paradisos fiscals, ni de sucre, ni d’accidents laborals, ni de fronterers, ni de pressupostos que no s’aproven.

Aquest vuit de setembre els ciclistes que corren la Vuelta arribaran a Andorra envoltats de càmeres que els acompanyaran fins arribar al seu destí, a Pal. Envoltats de natura i amb l’afegit de trobar un munt d’animadors a les vores de la carretera i ni un cotxe que els entorpeixi el pas.

Que per algun motiu és festiu.

Mira, que els que ens vegin des de Segovia encara pensaran que ja hem trobat la solució contra les cues.

Respect me

ApC afirma que CR hauria de votar el pressupost perquè és el mateix dels governs liberals.

Així ho deia dilluns l’Eusebi Nomen a casa nostra, compartint tertúlia- distesa- amb Francesc Rodríguez i Ladislau Baró.

Com no són capaços d’avançar un pas, enclavats en el no, a les demandes de perquè no tiren endavant, la resposta és: “Fes-ho tu”.

Ja fa dies que li dono voltes al tema. No té res a veure amb les persones. Penso que és més que evident la simpatia i respecte que em desperten Francesc Rodríguez o Ladislau Baró... fins i tot l’enfant terrible, Eusebi Nomen- qui menys conec dels tres, en el tracte personal, és força agradable quan vol.

Però no és això, companys, no és això.

Els ciutadans vam delegar en els nostres representants la responsabilitat de governar un país que viu immers en una crisi mundial i personal enclavada en el canvi de paradigma econòmic.

I ells no saben fer res més que enrocar-se en el no, oferir mans esteses sense bellugar-se del lloc, i veure-les venir oferint un pacte inacceptable.

Començo a pensar que fer política no és compatible amb fer país.

* El titular, inspirat en l'editorial d'avui del Periòdic d'Andorra.

Lo tuyo es puro teatro

Recordo quan la temporada de teatre conjunta era un repte.

Quan assistir a qualsevol representació era una sorpresa. A vegades divertida, a vegades inquietant, a vegades terrorífica... però - gairebé- mai indiferent.

Hi havia una època en la qual els programadors entenien de teatre i volien implicar els espectadors en noves propostes i reptes. Malgrat les modes i el pes que sempre han tingut a la taquilla les cares que la majoria coneix de les series de la televisió.

Cada cop més, els programadors s’han instal•lat en la inèrcia, en la compra per catàleg, en portar el nou espectacle de qui ja va venir l’any passat, i l’altre.

Amb la premissa al cap de no gastar gaire, de justificar la despesa, de fer contents els governants que volen teatres plens, encara que sigui amb les ments buides.

Sembla que això d’anar al teatre per remoure tripes ni es porta, ni cal que es porti.

Per això ja fa uns quants anys que al teatre només hi ha que estranyes parelles, espectacles previsibles, de bona qualitat, però d’escàs marge de sorpresa ni aportació.

I no els culpo. Tirar pel dret acostuma a ser el camí més segur en un camp de mines sembrat per les expectatives de rendibilitat econòmica immediata que alguns li suposen a la cultura i la manca de curiositat d’un públic, a qui sovint només li interessa desconnectar.

Mengeu, mengeu, que el món s'acaba

Llegia a Le Monde que el 40% dels aliments disponibles als EUA es llencen a les escombraries. Que una tercera part del menjar que compren els anglesos acaba als contenidors. I que a més, tots plegats malbaratem una quarta part de l’aigua dolça que consumim.

Quantes vegades no hem hagut de llençar a la brossa pots de iogurt caducats? Restes d’àpats que amenaçaven en fer verdet? ous avorrits de fer amistat amb enciams pansits?

Fruita macada que no tindrà una segona oportunitat, carn oxidada perquè ni ahir ni abans d’ahir no vam tenir ganes de cuinar i així un llarg etcètera que dóna fe de com, malgrat ens gastem un munt d’euros en comprar, sembla que els diners ens els regalin si hem de fer cas de tot el que va del supermercat al cubell sense passar per la taula.

Societat de consum, potser sí. És el món que ens ha tocat viure. Si més no, de moment. Però de consum amb seny. Sense voler caure en un discurs altermundista o carrincló. Mirant de fer de la despesa un acte de consciència. Comprant per les festes, tant com calgui i es pugui, però no llençant impunement.

De petits, quan quedava menjar al plat sempre ens recordaven que hi havia negrets a l’Àfrica que no tenien menjar per tal d’alliçonar la inapetència amb retrets de consciència.

Perquè no es tracta d’acabar-se tot el que hi ha al plat, sinó de servir-nos el que necessitem.

Les Barbaritats de Fèlix Millet

Quin és l’estrany mecanisme que facilita que un lladre vagi a la presó i un altre es quedi a casa amb impunitat?

Doncs, tot fa pensar que depèn de la quantitat sostreta i de la posició del lladre en qüestió. Més diners, menys càstig, encara que a priori pugui semblar contradictori.

Aleshores, el llenguatge, versàtil i traïdor, ens recompensa amb frases del tipus “sostracció temporal”, “desviació poc ortodoxa o encara pitjor, “encara ho estem investigant”...i per molts anys.

Avui, al programa parlarem amb el periodista Saül Gordillo del cas Millet. De com van passar les coses, de com s’han anat desenvolupant els fets. Tot amb dades concretes, i és que no calen gaire explicacions quan els fets parlen sols.

Mentrestant, el ventilador dubta de posar-se, o no, en marxa, i alguns continuen fent la mateixa vida de sempre mentre jo em demano com és que hi havia tanta gent cega al seu voltant.

Tenim tant interioritzada la corrupció que ja no creiem que s’hagi de denunciar? O sempre ho han de fer uns altres?Som tant corruptes que no s’ha de destapar ningú, no sigui cas que ens arrenquin la manta –la nostra- d’una estrebada?, o és que encara hi ha qui pensa que ser un senyor de Barcelona, és el mateix que ser una persona honrada?

Aquestes coses, però, no només passen al Sud. A vegades ja veiem coses que no ens acaben de fer el pes, però mai diem res a la cara, com a molt es deixen anònims en blocs inerts, a veure si la infàmia es barreja amb la denúncia i aquí pau, i després Glòria.

I és que, ja ho diuen... ningú és perfecte

Divendres? Dimecres?

Aquesta ha estat una setmana atípica. Va començar dilluns, com és habitual, però per a molts aquest dilluns no ha estat realment dilluns fins dimecres.

I així hem anat funcionant aquests dies, pensant que dijous era dimarts i avui, mira, a mitjans de setmana com qui no vol la cosa ja ens trobem a les portes del cap de setmana.

Per alegria d’uns quants, no ens enganyem.

Vivim en una societat molt pautada. Som animals de rutina fins a tal punt que fins i tot un pont festiu ens trenca els esquemes.

Els horaris, les pautes, les rutines, el que hem de fer, els cinc minuts que treus d’aquí i els cinc que treus d’allà i que al final del dia ens fan anar de corcoll...

El temps, m’adono, s’estira i escurça en una proporció directament inversa a la nostra pressa.

Més pressa, més a poc a poc. Més coses a fer? Menys temps per fer-les.

Hauríem de ser capaços de trobar l’espai de seure i deixar passar el temps. Sense res urgent a fer, sense cap cosa al cap més que gaudir del moment. D’un moment efímer i etern al mateix temps.

Jo de fet, m’hi posaria ara mateix si no fos perquè ja passen 8 minuts de les dotze i ja fem tard per començar el programa.

I és que ningú és perfecte.

El no tant llunyà oest

El problema és que no és nostre. Que no creiem que sigui nostre. Això, o que ens estimem molt poc, que també podria ser.

No m’acabo d’explicar com és que cada vegada que es posa alguna cosa al carrer per gaudi de tots, sempre hi ha d’haver algun eixelebrat que pensa que és divertit fer-lo malbé.

Penso en el nen Jesús del Pessebre de Canillo, desaparegut i després trobat decapitat dins un contenidor, però també en senyals de trànsit arrencades en una nit de festa, només perquè és divertit, en grafits gens artístics en qualsevol lloc i de qualsevol manera, en papers per terra, amb porcs amb gos, en fumadors que llencen burilles enceses sense mirar on cauen.

Les voreres es converteixen en camp de cultiu de la manca d’escrúpols i educació d’uns quants, com si a l’entrar a casa seva escopíssim enmig del passadís, pixéssim a l’entrada del menjador i mengéssim directament del terra, deixant un escampall de porqueria i desolació al nostre pas.

Viure envoltat de porqueria és una patologia complexa que es coneix amb el nom de la síndrome de Diògenes, un sabi grec que l’imaginari diu que vivia dins una barrica de fusta.

Nosaltres, o comencem a treballar el concepte de civisme de veritat o acabarem que el petit país dels Pirineus s’assemblarà més al llunyà oest que a un indret civilitzat on viure.

Potser el problema és que aquí el sheriff no fa complir la llei.

Ho Ho Ho

Enrere queda el Pont de la Puríssima i davant nostre queden dues setmanes llargues abans no acabi l’any per posar ordre a tot el desgavell que suposen aquetes dates.

O sigui, que ja podem anar fent via i organitzar-nos com cal perquè des d’avui i fins el dia 24 tot seran corredisses abans i després de la feina per poder fer front als sopars d’empresa, d’escola, d’amics, del curset de ioga, de l’escala de veïns i de la guarderia de la nena.

Cap adult sense sopar! No és gratuït, s’ha de preparar l’estómac per l’allau de torrons, massapans, llagostins i llobarros que ens esperen a la cantonada.

Mira, potser amb això de la crisi, caldrà veure el costat positiu a tot plegat perquè ens estalviarem el foie i els torrons d’ametlla, amb el que engreixen i castiguen el fetge...

Vist això, caldrà decorar la casa, penjar garlandes de colors, encendre bombetes perquè casa nostra sembli "Pensió la Puri" i impregnar-nos de l’esperit nadalenc tant nostrat en aquestes dates.

Aleshores ja podrem acabar de patejar el sou del mes de gener- el de desembre es va fondre durant el Pont- per fer la feina de Santa Claus, carregar-nos de tiquets de compra per bescanviar a partir del 26 i fer cua per triar, i cua per pagar i cua pe embolicar...

Sempre ens queda l’alternativa de fugir del Pirineu i passar les festes a qualsevol illa tropical amb tendències budistes.

És clar, que unes festes sense neu, sense presses i sense sobretaules maratonianes, ni és Nadal ni és res.

A Canillo

Ahir, des del facebook, vam rebre la invitació dels Cònsols de la parròquia per venir al passeig inaugural del pessebre gegant...i no ens hi hem pogut resistir.

I ja ens veus aquí dalt, sota la neu i el fred, desafiant els elements per veure de prop un dels espectacles més destacats del Nadal nacional.

I és que en un moment on Santa Claus, les horribles nadales en llauna i els avets farcits de boles sembla que estiguin a punt de guanyar la partida al tió i al pessebre de tota la vida, és d’agrair que una tradició tant nostrada com la de posar el naixement a la vista de tothom, s’hagi volgut fer en versió no apta per a miops.

Figures en mida natural. Pastors, vaques, bous i camells amb vestits de roba i cor de fibra de vidre que volen ser un recordatori de les festes, però també- que una cosa no treu l’altra- un al•licient turístic pels canillencs i turistes de la neu.

Segur que aquestes festes veurem moltes fotografies dels més petits de la casa envoltats de pastorets, bous i Reis d’Orient, al més pur estil de les Rambles però sense el risc que et clavin un moc si els fotografies sense deixar propina.

Enrere queda en la memòria el Pessebre vivent d’Escaldes-Engordany que va impulsar l’Esteve Albert, almenys, els protagonistes, aquest any, per molt que nevi, no passaran fred.

I és que posats a esperar una bona nova, que sigui amb neu no?

Todos para uno y uno para todos

Haurem de ser capaços de trobar un camí diferent per tirar endavant, perquè vist el que hem vist fins ara està clar que la classe política no està a l’alçada de les circumstàncies.

Sobretot quan t’adones, dia a dia, del ball de saló que juguen al Consell General.

Tots els grups s’omplen la boca amb paraules que no són capaços ni de mastegar, ni de molt menys empassar. Grandieloqüents, pomposes, borroses, mesquines, intencionades i gens innocents.

Juguen al joc de dir el que creuen que volem sentir: que tots treballen pel bé del país, que són els altres que no cedeixen, que ells tenen la legitimitat dels vots que van arreplegar a les urnes i que no poden ni volen decebre els seus electors, que amb els altres no s’hi pot parlar, que no són ells qui no hi volen parlar, que ells només volen el poder, que els altres només volen la cadira, que ells, en cap cas no volen entrar en un joc de despropòsits, que si no hi ha programa, que si el programa està buit, que no hi ha convergència més enllà de la manca de convergència, que en el fons el que passa és que jo a aquell que abans duia bigoti no el puc ni veure, i així anem fent.

En l’única cosa que estan empatats és en el repartiment de la responsabilitat, i al pas que van, serà de la culpa més negra.

Uns per no ser capaços d’assumir que tenir molts vots no és el mateix que tenir prou vots, que tres no poden manar com deu i que un equip de futbol no es pot quedar a la banqueta mentre es juga un partit que ens afecta a tots.

Però ja se sap, ningú és perfecte.

Eurovisió

A poc espavilats que fossin a Andorra Televisió haguessin pogut aprofitar l’avinentesa per vendre l’espai eurovisiu al millor postor.

A principis de setmana arribava de Bristol la llum de l’esperança amb el nom de Justin Lee Collins, un showman britànic que diu que està disposat a pagar per representar Andorra a Eurovisió.

Suposo, que el que vol dir, és que està disposat a pagar perquè Andorra li cedeixi els seus tres minuts de glòria davant l’audiència europea.

Però fet i fet, no cal entrar en detalls sense gaire importància. El que compta és que per una vegada això d’anar a Eurovisió no només no ens hagués costat diners, sinó que ens hagués pogut resultar rendible i tot.

Per aquells que es demanaven si amb això Andorra perd sobirania, cal tranquilitzar-los. Si fins ara no ens importava ni qui, ni en quin idioma ens representava, no entenc perquè ara havia de ser un problema tot plegat.

Ja fa dies que la identitat nacional i el seny, aquell de gastar quan tens i guardar quan toca, no s’imposa més que quan es parla dels altres.

Així doncs, res millor que posar un anunci, ben gros, amb lletres de neó anunciant la disponibilitat de l’espai al millor postor. I mira, posats a fer estalvis, que ho vagi proposant el cap de govern a mesura que signa acords de lliure intercanvi d’informació, així no caldrà gastar diners en publicitat.

Llàstima que o no ho ha demanat bé, o no ha ofert prou diners perquè fins i tot el director de la pública* ja ha dit que tot plegat és una anècdota.

I és que Ningú és perfecte.

* Ves qui ho havia de dir, però en això- no sé si per motius diferents, o no- estem d'acord.

SIDA

La indiferència mata, la ignorància també