Ja falta menys!!!

Avui hem fet un nou recompte parcial de les signatures recollides de nacionals amb dret a vot a favor de regular el consum de tabac en els espais públics tancats.

Hores d'ara s'han recollit 709 signatures d'andorrans amb dret a vot, gairebé el 35% necessari per poder tirar endavant aquesta proposta legislativa popular.

El desglossament per punts de recollida és el següent:


Oficina Turisme Laurèdia Sant Julià 82
Centre Cultural la Llacuna Andorra la Vella 164
Comú de La Massana 28
Comú Encamp 33
Cadena Pirenaica 37
Comú de Canillo 16
Centre Màter 105
Pas de la Casa 11
Punts mòbils 110+123

Recordem que en el cas dels nacionals amb dret a vot s'ha de portar una fotocòpia del passaport per poder validar la signatura i que els menors d'edat poden donar el seu suport en la mateixa llista dels residents.

Hem detectat que es recullen signatures en quaderns no validats per notari.

És MOLT IMPORTANT que els nacionals signin els quadernets homologats per notari en els punts de recollida oficials aportant la fotocòpia del passaport perquè la seva signatura sigui VÀLIDA.

Confiem en continuar a bon ritme per assolir el nostre objectiu: Un mínim de 2.038 signatures de nacionals amb dret a vot, i totes les altres persones que ens vulguin donar suport.

Volem agrair les mostres de suport i encoratjar la ciutadania a participar en aquesta recollida si encara no ho ha fet.

Moltes gràcies a tots

Superwoman, la gran mentida

Les dones ho podem fer tot, i a més ho podem fer bé.

Podem ser bones treballadores, estudiants amb mèrits, professionals de prestigi i ocupar càrrecs de responsabilitat.

Treballem igual o amb més força que els companys homes i per tant, mereixem el mateix a canvi del mateix esforç.

Al sortir de la feina, ens aboquem als nostres fills. Perquè també podem i volem ser mares, i mirem que no li falti de res ni al nen ni a la nena, ni material, ni emocional.

I per això anem a les trobades de les AMPAS, confeccionem disfresses horribles per carnestoltes, ajudem a fer treballs de plàstica, anem al pediatra quan toca, a les classes d’anglès i de ballet, curem genolls esgarrinxats i donem petons de Bona nit.

Després ens ocupem de la casa, de la neteja, de la compra, de fer un sopar saludable, atractiu, econòmic i baix en greixos i abans que arribi la nostra parella, ens relaxem amb la depilació, xampús, mascaretes i assecadors de cabell perquè quan arribi tinguem un encontre apassionat i la rutina no espatlli la nostra fantàstica vida sexual.

Aquesta seria una vida ideal? Tenir temps per fer tot això sense morir en l’intent?

En qualsevol cas és l’objectiu que sembla que busquem moltes dones. La del difícil art d’arribar a tot arreu.

En definitiva, la gran enganyifa de la súperwoman.

Avui: Jaume Bartumeu

Això de les xarxes socials és molt interessant. Ahir a aquesta hora publicava al perfil del facebook i al twitter l’anunci que avui al migdia ens acompanyaria el cap de govern.

Sobretot, per fer-ne publicitat- no direm mentides- però també, i no menys important, per obrir les portes al diàleg entre el carrer i la classe política, ara, que més que mai sembla que cadascuna campi al seu aire.

Que ningú es pensi que aquest és subterfugi per no fer la meva feina. Que una cosa no treu l’altra i hi ha molt malpensat darrerament.

Però és ben cert que diferents sensibilitats ofereixen també diferents punts de vista sobre qüestions que de forma unilateral a vegades semblaven planes.

I repassant algunes de les preguntes que els oients i seguidors del programa proposen al cap de govern m’adono que al marge de les polèmiques dels pactes, la gent el que vol és respostes. Solucions al seu dia a dia.

També m’adono que falta informació. Que algunes de les preguntes que es plantejaven les responien altres seguidors, amb la qual cosa em fa pensar que no només cal fer coses, sinó que cal donar-les a conèixer, sobretot quan estem parlant de temes de caire social.

Tira el bit i amaga la mà

Malament anem quan només som capaços de dir les coses emparats en l’anonimat.

Suposo que durant molt de temps ha pesat el què diran els altres, sobretot en una societat petita com la nostra, on el mantra que sentíem a casa- encara ara- ha estat el de no et marquis, no et signifiquis.

Un fet natural quan durant massa temps tothom tenia clar què s’esperava de l’altre, qui manava, qui obeïa i en conseqüència què havies de pensar, o si més no, què havia de semblar que pensaves.

Però a poc a poc, amb l’obertura al món, els nous temps i un ben entès esperit democràtic la gent ha començat a parlar.

A dir clarament el que pensava. A publicar cartes als diaris, a manifestar-se, a demanar canvis, a exigir explicacions. I això és bo.

El pòsit però, de la misèria personal plana encara sobre nosaltres.

Emparat en les faltes d’ortografia dels sms del Bon Dia, amagat rere els pseudòdims del facebook, atrinxerat des dels blocs moribunds de la catosfera.

M’agrada la crítica. Demostra un esperit saludable i un ego al seu lloc.

Però encara m’agradaria més poder confrontar les opinions cara a cara.

Perquè amagada rere l’anonimat, l’opinió només és soroll.

My Bloody Valentine

Pensava en quin podria ser el punt de partida de l’editorial d’avui i com no en treia l’entrellat, li he demanat a la Laura, productora d’aquest espai radiofònic- que em suggerís algun tema per obrir el programa.

Amb els seus bonics ulls ametllats m’ha dit – sense pensar-s’ho gaire- que li dediqués l’editorial a l’amor. I se m’ha quedat mirant amb aquella carona dolça i rialla de nena dolenta que tantes passions despertarà el dia que ella vulgui.

Acte seguit, s’ha posat seriosa, i amb posat de resignació m’ha dit: "Però és clar, avui toca parlar de CR, no? "

Doncs això, que avui toca parlar de CR.

De com els partits polítics són la dansa més estranya de les que es fan i es desfan. Antics rituals d’aparellament, a vegades insòlits, que busquen –com tots els aparellaments- procrear i augmentar la progènie tant com sigui possible d’alimentar.

Potser sí que hauria de fer més cas a la Laura i pensar en la festa de diumenge. La diada dels enamorats.

Tot i que per molt que ho intento, cada cop que penso en Sant Valentí, només em venen al cap les imatges d’una pel•lícula de gàngsters ensangonats.

I és que ningú és perfecte.

Yes, we can

Ja som gairebé mil, els membres d’un grup al facebook que reclama una llei anti-tabac a Andorra.

Pensava que si tots i cadascun de nosaltres ens comprometéssim a aconseguir un mínim de dues signatures de nacionals andorrans es podria entrar al Consell general una proposició de llei que regularia el consum de tabac en els espais públics tancats?

No n'hi ha prou en fer un clic per dir que vols l'aire net.

Cal la teva implicació activa per assolir un objectiu comú, que avui, està en les teves mans.

Recorda que des que es va reprendre la campanya cal presentar - en el cas dels nacionals amb dret a vot- una fotocòpia del passaport i tornar a signar en els llibrets validats per notari. LES ANTERIORS NO SÓN VÀLIDES!!!

Ja en portem vora 400 de bones però en calen moltes més.

Si realment vols una llei antitabac a Andorra, hauràs de fer alguna cosa més que dir-ho.

Punts de recollida de signatures:

CADENA PIRENAICA- ENCAMP
COMÚ D'ENCAMP
COMÚ DE CANILLO
OFICINA DE TRÀMITS DEL PAS DE LA CASA
COMÚ DE LA MASSANA
CENTRE CULTURAL LA LLACUNA ANDORRA LA VELLA
CENTRE MÀTER ANDORRA LA VELLA
OFICINA DE TURISME DE LA PLAÇA LAURÈDIA

I si us plau, no oblidis la fotocòpia del passaport. Ja sé que és un embolic, però què hi vols fer? ningú és perfecte.

Mais trebalhar i menos samba

A Encamp, ciutat carnavalera per excel•lència, ja fa dies que escalfen motors pensant en el Carnestoltes.

Joves i no tant joves s’aplegaran de nou davant el senyor Carnal per treure-li la pols a la crítica social, a la diversió i a la irreverència.

El Ball de l’óssa, i els Contrabandistes seran la banda sonora que ens connectarà amb la tradició recuperada per Rossend Marsol, Sícoris, però els diàlegs, animalades i estirabots seran els de la collita política i social d’aquest any, que per bé o per mal està donant tant de joc a l’esperit crític.

Dies de disbauxa que serviran d’espita a moltes frustracions i mals de cap. Dies de diversió entre botifarres, coca de llardons i les tapes de Sant Julià de Lòria, que any rere any es reinventa com la parròquia de la festa popular.

I Encamp no voldrà ser menys. El jovent anirà pels carrers, de dia i de nit, esprement fins la darrera gota del carnestoltes. A contrarrellotge, abans no arribi la senyora Quaresma.

És clar que la Quaresma ja no és el que era, amb la qual cosa, el Carnestoltes, per oposició tampoc no té aquell regust transgressor d’altres temps.

Malgrat tot, a partir de demà i durant els propers dies, canviarem la màscara de cada dia per la carota de les festes i sortirem al carrer pensant que de vida, només n’hi ha una i es viu avui.

Ja arribarà el temps del bacallà.

Déjame que te cante, limeña

Sort que s’acosta el dia de Sant Valentí, patró dels enamorats, perquè o posem una mica d’amor a la situació o tot plegat acabarà com el rosari de l’aurora.

Des que el resultat electoral no va satisfer cap de les expectatives, els boleros han estat la música de fons dels amors i desamors entre les diferents forces polítiques.

Que si vull que em tornis el rosari de la meva mare, que si jo en el fons t’estimo però ja saps que els meus pares mai aprovarien la nostra relació, que o seràs meva o no seràs de ningú, que jo fa dies que canto sota la finestra equivocada...els arguments, rics, variats i en la majoria de casos força melodramàtics- per no dir tragicòmics-.

És el que té la política, que no és apta per a pells molt fines. I sinó que li diguin a Josep Pintat, que ha fet un comunitat i tot per explicar perquè no va allà on el conviden. No ho discuteixo, les formes són importants. Però a vegades cal treure’s els anells si tenim por que caiguin o si tenim intenció de treballar.

Cada dia resulta més pesat tornar un i altre cop sobre el mateix.

Comparteixo les temptacions que confessava aquest matí Vicenç Mateu al Diari d’Andorra, on deia que preferia parlar de l’art de la desaparició de J.D. Salinger.

És clar que- benvolgut Vicenç Houdini- si vols parlar de l’Art de la desaparició, no cal que vagis tant lluny.

Tu Sumes

Aquest és el nou recompte parcial de les signatures recollides de nacionals amb dret a vot a favor de regular el consum de tabac en els espais públics tancats.

Hores d'ara s'han recollit 331 signatures d'andorrans amb dret a vot, una mica més del 16% necessari per poder tirar endavant aquesta proposta legislativa popular.

El desglossament per punts de recollida és el següent:

Oficina Turisme Laurèdia Sant Julià 44
Centre Cultural la Llacuna Andorra la Vella 69
Comú de La Massana 9
Comú Encamp 30

Oficina de Tràmits del Pas de la Casa 9
Cadena Pirenaica 27
Comú de Canillo 10
Centre Màter 42
Punts mòbils 91


Hores d'ara estem força satisfets de com s'està desenvolupant la recollida i volem demanar a totes aquelles persones que ja han signat que animin els seus amics i coneguts a que també ho facin.

Recordem que en el cas dels nacionals amb dret a vot s'ha de portar una fotocòpia del passaport per poder validar la signatura i que els menors d'edat poden donar el seu suport en la mateixa llista dels residents.

Confiem en continuar a bon ritme per assolir el nostre objectiu: Un mínim de 2.038 signatures de nacionals amb dret a vot, i totes les altres persones que ens vulguin donar suport.

Volem agrair les mostres de suport i encoratjar la ciutadania a participar en aquesta recollida si encara no ho ha fet.

Smoked child's

Els resultats eren tant sorprenents que els van haver de repetir diverses vegades fins adonar-se que no hi ha havia marge d’error.

Els nadons que conviuen amb fumadors o en ambients on es fuma és com si fumessin un paquet diari de tabac.

Aquesta és la sorprenent, però verídica conclusió, a la qual han arribat un grup de científics impulsats per la Generalitat de Catalunya que durant els darrers mesos han estat fent un estudi sobre els nadons de menys de 18 mesos que tenen pares i mares fumadors o que conviuen en ambients amb fum.

300 professionals han participat en aquest estudi del qual es deriva que un bebé exposat al fum del tabac presenta concentracions de nicotina de fins a 40 vegades superiors a la de les altres criatures.

Les proves es van fer a partir d’una mostra d’un centímetre de cabells dels nadons, on es concentra la nicotina d’un mes. En algunes mostres la concentració era superior a la d’aquells fumadors de més d’un paquet de tabac diari.

Estudis com aquest ens fan veure que no podem seguir donant l’esquena al problema.

Durant molt de temps els fumadors sabíem que fumar era dolent per la nostra salut, però era la nostra llibertat perjudicar-nos, de la mateixa manera que ho fa aquell qui menja força greixos saturats.

Cada vegada més, però, els danys que ocasiona el fum als altres són més evidents i concloents i davant això no hi ha llibertat individual que valgui.

Haití

Ho llegia aquest matí a Canalsolidari.org en un article de Mar Vallecillos.

Abans del terratrèmol el 75% de la població haitiana no tenia accés a aigua potable. Quant ens preocupava? Poc, gairebé res. Aleshores, ens frustrem per totes les possibles catàstrofes que demà poden desemmascarar injustícies invisibilitzades? O podem fer alguna cosa millor?

“L’huracà Mitch s’ho ha endut tot… Però abans el sistema neoliberal ja s’havia encarregat que no hi hagués gairebé res”.

Aquesta dita irònica s’escoltava el 1998 a algunes mobilitzacions de solidaritat amb Amèrica Central davant el terrible huracà Mitch, que es va cobrar més d’11.000 vides, i és ja un argument comú a les anàlisis sobre l’especial vulnerabilitat d’alguns països davant les catàstrofes naturals… ¿o en alguns casos hauríem de dir “catàstrofes socials”?

Tot i això, sovint resulta incòmode buscar responsabilitats, encara que sigui en l’ordre econòmic mundial, els primers dies després d’un desastre de la magnitud del terratrèmol a Haití, amb el comptador de víctimes mortals accelerat.

Sembla que sigui de mal gust i que el que cal és donar un cop de mà (gratar-se la butxaca, més aviat) i deixar-se de certes anàlisis …

La catàstrofe era nova… la situació catastròfica, no. La injustícia tampoc.

Però fa un mes Haití no estava a l’agenda internacional, en les cimeres d’organismes internacionals ni en les nostres converses al bar.

I és que Ningú és perfecte.

*L'article sencer a www.canalsolidari.org

Silenci

I de cop, la vida s’estronca.

Sempre maldestra, embolicant els records amb dolça salabror.

Sempre present, malgrat ens entestem en no mirar-la mai de front, com si desviant la mirada, el gos deixés de mirar-nos.

Només hi ha dues coses certes i totes dues defugen les cites arranjades. Quan arribem, i quan marxarem.

I davant la incertesa, oblidem l’únic que sabem del cert, i vivim com si sempre tinguéssim el temps per davant, la vida per davant. Fins que de sobte ens trobem que ja no hi és.

Que davant només hi ha un nou i desconegut viatge. Que enrere queda tot allò que hem estat capaços de fer créixer, i que serà el que romandrà de nosaltres.

Quan morim l’únic que queda de nosaltres és el que hem estat capaços de compartir.

El temps, l’amistat, les vivències, els coneixements, les bones accions.

L’última gran justícia és aquesta. El record que et manté viu més enllà de la mort és el de les persones que t’han estimat. Aquelles a qui has sabut obrir-te, donar-te, rendir-te.

Les persones dolentes, només perviuen en els llibres d’història.