Tombe la neige

Som com nens aviciats, que mai en tenim prou amb el que ens donen, sempre en volem més i millor, encara que massa sovint, el que desitgem defugi tota lògica i sentit.

Finalment ha arribat la neu. Puntual a la cita. Amb un aire d’alleujament difícil d’amagar entre els més directament implicats en el sector de la neu.

Moltes reserves estaven en joc. Les presses d’obrir cada vegada més d’hora fan que a l’hora de la veritat ningú pugui controlar ni la neu ni el fred i això genera una inquietud difícil de quantificar.

Una vegada més els nostres desitjos han estat ordres. I la neu embolcalla avui com un mantell de misericòrdia les ferides de les obres al carrer, la misèria amagada rere els contenidors i les caixes buides de projectes.

Comença una nova temporada d’esquí. La que ens ha de salvar del desastre, la que si més no ens ha de fer creure que el demà pot ser millor, la que ens permetrà passar les festes en pau.

Neva i els peus s’omplen de fang, els cotxes reculen fins trobar les rodes de contacte, algun incaut mal calçat rellisca al carrer i molts veïns s’obliden de netejar la seva vorera mentre es queixen dels comuns.

Abans era la neu adversa, avui volem que sigui la neu a la carta.

I és que, ja ho diuen... ningú és perfecte

Bohemian Rapsody

Es deia Farrokh Bulsara i aquesta setmana ha fet 18 anys de la seva mort.

Freddie Mercury, anunciava el 23 de novembre de 1991 que patia la SIDA. Era la primera vegada que una gran estrella de l’espectacle feia pública la seva situació. Moria l’endemà, consternant l’opinió pública i el món de la música.

La setmana vinent celebrarem el dia Internacional contra la SIDA i ens posarem un llacet vermell.

La lluita contra la malaltia continua i de fons ens diuen que l’espectacle ha de continuar.

HoHoHo

Les festes de Nadal i el tombant d’any són un període especialment adobat per als interessos comercials, un fet que es deriva de la falsa associació entre festa i consum.

La publicitat i els mitjans de comunicació en general han contribuït a vincular el fet nadalenc amb la necessitat de consumir molt per sobre de les necessitats i –sovint- les possibilitats de cadascú.

La societat de consum en la qual ens trobem immersos fa difícil trencar aquesta tendència i mantenir-se’n al marge.

Tots els nostres actes de consum tenen una implicació social, cultural, ambiental....Cal prendre’n consciència com a primer pas per a l’exercici d’un consum responsable.

Responsable amb els drets dels treballadors i les treballadores i amb les condicions de vida dignes de les persones arreu del món.
Responsable amb la conservació del patrimoni natural i el progrés sostenible de la societat.
Responsable amb la cultura de la pau i l’educació per a la igualtat.
Responsable amb la diversitat cultural i amb la preservació de llengües i identitats, començant per la nostra.

Afortunadament cada cop hi ha més gent partidària d’adoptar nous hàbits de consum.

Vals per a massatges, enregistrament casolà de CD’s i DVd’s, pastissos fets a casa, hores de cangur gratuïtes per a pares estressats, classes d’anglès o intercanvi de llibres usats són algunes de les propostes que ens fan pensar en Nadals més justos i menys consumistes.

A veure qui aconsegueix no comprar res en tot el dia.

25-N

De nou, 25 de novembre.

De nou, tornem a parlar de violència. Encara que de violència, malauradament, en tenim sempre i no només avui - encara que no en parlem cada dia-.

Per una vegada, però, m’agradaria fer alguna cosa més que parlar. Aconseguir fites concretes.

Arribar al 25 de novembre sabent que la joventut sap com encarar els comportaments violents. De tota mena. Els que es veuen i els que s’inoculen sota la pell.

Sabent que les víctimes saben que hi ha sortida, i que saben on és.

Tenir els mecanismes adients per donar resposta, per acompanyar, per guarir, per recuperar, per donar seguretat a aquelles persones que en el camí ho han perdut tot, fins i tot s’han deixat perdre a elles mateixes.

M’agradaria que el 25 de novembre deixés de ser una marca en vermell en el calendari, perquè ja no hi hauria marques vermelles enlloc per amagar.

Però per arribar fins aquí encara cal molta feina. Començant per la gent del carrer que no ha de permetre, no pot permetre que la vulneració sistemàtica dels drets humans formi part del seu dia a dia. Ni per activa, ni per passiva.

Continuant per les institucions, que no poden continuar emparant-se en protocols, fulletons i conferències per justificar la seva inoperància.

I acabant per les víctimes, perquè només d’elles depèn dir prou per aïllar els elements tòxics que ens envolten.

I és que Ningú és perfecte.

Qúestió de Confiança

Les relacions socials es basen en llaços de confiança. Jo vinc a treballar cada matí sense que ningú em vigili ni em controli perquè confio que el meu cap em pagarà a finals de cada mes, de la mateixa manera que ell em paga cada més perquè confia que jo vindré a treballar i faré la feina com cal.

Establim relacions d’aquesta manera amb la majoria de persones que ens envolten, i només a través d’una qüestió de confiança mútua, posem els diners al banc, i el banc ens cobra per deixar-nos-en- ell es fia menys de nosaltres que nosaltres d’ell- , els nens van a l’escola i aprenen, o si més no, no roden pel carrer, els matrimonis funcionen, o ho fan veure i les institucions continuen dempeus, o ho intenten.

És el que passa amb les crisis de confiança.

Que ja no ens creiem que faran el que diuen que faran. Això afecta l’status quo de moltes situacions, situacions que ens aboquen a la ruptura sentimental, al càstig escolar, al fracàs de les relacions, al desencís de la classe política.

Quan veus que la imatge que projectava aquest pacte tàcit sobre el qual es basava l’entesa, no era més que un miratge.

Per això és important que quan les condicions canvien, que poden fer-ho i a més no té ni perquè ser dolent, ens ho han d’explicar, perquè és l’única manera de renegociar el pacte de confiança. El que diu, que molt bé, que les coses no poden ser com havíem previst, però sabent perquè, i de quina manera es pensa reconduir la situació.

La resta d’opcions només porten al descrèdit.

Tens un kleenex?

Finals de novembre i sense novetat en el front.

Totes les previsions a aquestes alçades de temporada ens feien témer un cataclisme gripal, però si fa no fa, hores d’ara hem pogut veure les mateixes cares de congestió, esternuts i mocadors que la resta d’hiverns per aquestes dates.

Mentrestant, els diaris espanyols ens parlen del què faran amb els excedents de vacunes previstes inicialment, i és que en pocs mesos hem passat de l’alarma que feia preveure inocular el 70% de la població, a vacunar grups de risc i algun col•lectiu específic, hipocondríacs inclosos.

M’adono, però, com la informació pot ser una gran arma de desinformació.

De com les campanyes impulsades des de les administracions, (quan estan convenientment orquestrades) tenen molta incidència en l’opinió de la col•lectivitat.

De com els interessos particulars – i especialment els econòmics- tenen un pes específic prou representatiu en la presa de decisions polítiques, en com alguna llum ens fa pensar que a partir d’ara ens farem més preguntes, sense garantia, però de trobar més respostes.

Les normes que ens regeixen canvien, el món està anant cap a un altre lloc, cap a una altra manera de funcionar.

Enrere queda el mestre, el capellà i el metge com a guies i mentors.

Ara assolim cadascú la nostra petita porció de responsabilitat en la vida, i hem d’aprendre a dirigir-la, quan sempre ha esat més fàcil obeir i seguir el ramat.

Amb una mica de sort, encara a atraparem la grip A abans del Nadal.

Si yo soy muy buenaaaa

Els nens petits, fins i tot els de menys d'un any, tenen una habilitat sorprenent per distingir entre potencials amics i enemics.

Si reben continus bolets o reprimendes, és lògic que generin animadversió cap al responsable del seu malestar, però un estudi que s'ha dut a terme a la Universitat de Yale, a New Haven (EUA), ha anat més lluny i ha comprovat que els nadons són capaços de determinar si les persones són repulsives o atractives en funció del tracte que dispensen a tercers.

Els nens analitzats, que tenien entre 6 i 10 mesos, van ser sotmesos a una curiosa anàlisi amb ninots en una pantalla de televisió.

Se'ls va posar al davant una imatge que simulava un camí amb un pendent pronunciat.

El primer ninot --una bola vermella amb ulls-- hi intentava pujar, però no ho aconseguia i queia... fins que apareixia un segon ninot --un triangle groc-- que l'empenyia i l'ajudava a arribar al cim.

La segona simulació mostrava una actitud diametralment diferent: la bola vermella estava a punt d'arribar al cim, però llavors apareixia un quadrat de color blau que l'hi impedia. I l'escalador queia cap enrere.

Amb posterioritat, els van proposar un personatge diferent: de sobte, al mateix paisatge, apareixia un ninot neutre, que ni ajudava ni entorpia la soferta bola vermella.
Després d'aquesta experiència, els psicòlegs de Yale van ser capaços de determinar com reaccionaven els nadons davant de les tres figures.

Si se'ls feia escollir entre els diferents ninots, escollien pràcticament sense excepció el col.laborador (triangle groc). Si l'opció era en canvi entre l'entorpidor i el neutre, escollien aquest últim.

I és que, segons els científics, les criatures s'estimen més tenir al costat algú que ajuda els altres que no pas algú que fa la traveta o simplement es manté impassible.

"Nens que encara no són capaços de parlar jutgen els altres a partir del seu comportament amb tercers", apunten. "Aquesta capacitat pot establir les bases del pensament moral --afegeixen--, i la seva aparició i desenvolupament tan aviat recolzen la teoria que diu que la valoració social forma part de l'adaptació biològica" de l'home.

Llàstima que aquesta capacitat sembla que la perdem a mesura que ens fem grans.

Que Dios reparta suerte

Durant molt de temps, les nenes que tenien més amigues a la classe eren les que no es ficaven mai en embolics. Són els mateixos nois que després han tingut força èxit dins la colla, com les dones que mai no generen problemes a la feina.

Els que no parlen malament de ningú, les que mai no defensen ningú. Els guanyadors d’aquell joc infantil que consistia en respondre qualsevol cosa que no fos ni si, ni no, ni blanc, ni negre, ni or, ni plata.

La màxima indefinició. L’essència de fer l’andorrà, de no saber mai quan puges o baixes escales, quan vas o quan tornes, una bona estratègia fins aquell dia en què ja no pots seguir mirant d’acontentar tothom. Que t’has de definir, arriscar-te a perdre alguns amics per guanyar-te uns altres, o per dormir tranquil, que també és un bon motiu. Fer el que cal més enllà dels rendiments i factures.

És el que li tocarà fer aviat al govern socialdemòcrata. I a més, li tocarà explicar-ho bé.

Assumit que un canvi tranquil és possible, cal valorar que si continua gaire més tranquil no serà ni canvi, ni serà res.

L’obligació d’arribar a un pacte- caigui qui caigui- per tirar endavant els pressupostos està posant en dubte algunes de les insígnies que els electors ens vam creure - i vam votar- en la passada campanya electoral.

Com ens vam creure que volien un primer de maig festiu, com pensàvem que aplicarien un IRPF que comencés a marcar a tothom pel que guanya i no als assalariats de sempre, per sistema.

Una societat més justa, més social, més d’esquerres, perquè n’hi va haver uns quants que ens crèiem que això era possible.

I si no és possible, pel que sigui, explicar el perquè.

I després, com els toreros, “que Dios reparta suerte”- i ens agafi confessats-.

Que ningú és perfecte.

Tanguy

Una trentena de joves ja han demanat informació per accedir als pisos Jovial, una iniciativa conjunta de la Fundació Carles Maestre Pal i el Comú d’Andorra la Vella per tal que emancipar-se no sigui una utopia.

80 habitatges que podrien acabar sent el niu de qualsevol sitcom de pa sucat amb oli.

Els primers agraïts, els pares soferts, que després de intentar fer veure la pel•lícula de Tanguy al seu fill de trenta llargs i no captar la indirecta, ara es trobaran el plec de bases sobre la taula.

Altres, ja fa dies que volen estendre les ales i deixar el niu, però el panorama d’hipoteques i lloguers no acompanyen gaire al tot just estrenat adult que busca l’emancipació.

Caldrà veure de quina manera funciona tot plegat.- jo espero que bé-, però m’adono també que la política sovint té aquesta mena de retard inevitable amb la realitat.

El projecte Jovial es va posar en marxa en plena bombolla immobiliària, quan accedir a un habitatge de lloguer era realment complicat. Avui els preus, sense ser cap meravella tornen a semblar assequibles i dempeus queden projectes que en algun cas, com el dels pisos del Pas de la Casa, han hagut de renegociar les seves condicions pe fer-los competitius.

Tot i això està molt bé. Es una gran proposta que en el pitjor dels casos l’únic que haurà de fer és canviar el seu públic potencial i adreçar-los a la gent gran en comptes del jovent.

Ja sabem que en aquest cas, el nivell de vida no té gaire esperances de millorar amb el temps.

I és que Ningú és perfecte.

Temps era temps

La llegenda negra de l’Andorra d’entreguerres ens parla de refugiats que no van arribar mai a passar la frontera. De jueus esporuguits assaltats i abandonats a la seva sort enmig del torb, de grans fortunes que van començar del no res extorquint els més necessitats, les víctimes de la por i la desesperació.

Quan van mal dades és quan tothom treu de dins el seu coratge, però també la seva misèria com a persona. El millor i el pitjor de nosaltres.

De fora estant, com avui, quan sembla que no passi res, podem creure que es fa difícil saber què hauríem fet nosaltres, com hauríem reaccionat a la por, a la misèria, si hauríem estat capaços de no caure en la temptació d’uns diners fàcils, de demanar més del que toca aprofitant-nos de la necessitat de l’altre, si ens haguéssim jugat la vida per uns ideals, si ens hauríem implicat en política o hauríem viscut d’esquena al conflicte, mirant de protegir els nostres fills.

Fet i fet, no cal estar en guerra per veure tots aquests comportaments al nostre voltant. Grans senyors que s’emparen en el llinatge per fer pillatge. Grans propietaris, que creuen que la crisi mai no els afectarà, perquè ells no viuen en aquest món, i en això tenen raó.

Càritas ens parla de nou d’exclusió social, de dificultats, que no cal que contrasti cap estadística, perquè els que volem mirar ja ho veiem.

I la pregunta és recurrent. Què fem nosaltres? Que haguéssim fet en guerra? Que som capaços de fer quan diuen que vivim en pau?

Tolerància 100%

No crec en la tolerància. No entesa com a una manera de conviure a disgust amb qui tenim a la vora. No com a sinònim de suportar. M’agrada més conviure, compartir. Encara que no m’agradi el que pensis.

Avui celebrem el dia Internacional de la Tolerància. I ho fem mentre a moltes administracions, i de força sectors, es reclama tolerància zero contra determinats comportaments i actituds.

Tolerància zero contra el racisme, contra les infraccions de trànsit, contra el maltractament, contra la corrupció...

Ens resulta més fàcil tolerar mals comportaments que treballar de forma activa perquè no es reprodueixin.

On són els límits de la tolerància? Qui decideix en què o a favor de què no es pot donar carta blanca?

El relativisme cultural ens relaxa el cercle. Però els límits són allà.

La tolerància és respecte, acceptació i estimació de la rica diversitat de les cultures del nostre planeta, de les nostres formes d’expressió. La tolerància la fomenten el coneixement, l’actitud d’obertura, la comunicació i la llibertat de pensament, de consciència i de religió.

Tolerància és l’harmonia en la diferència i no és tan sols un deure polític sinó que també és una exigència política i jurídica.

Encara que alguns s’entestin en estigmatitzar a tots aquells que no pensen com ells.

Un bon dia

Aquests dies llegeixo força sovint sobre com fer de la crisi una oportunitat per a reinventar-nos i sobre com hem de fer per virar el món cap a un model que vagi més enllà del consumisme.

Entre altres coses, perquè avui parlarem de dos llibres que tracten precisament aquestes dues qüestions. Ja ho diuen que res no és casual.

El cert és que cada dia en sentim a parlar més i més d’aquest canvi de paradigma a que sembla estem abocats.

L’economista Francesc Cabana, ens deia fa unes setmanes al programa que la cultura de la cobdícia ha estat la responsable del cul de sac econòmic on ens trobem ara, i que només serem capaços de sortir-nos-en si ens sabem convertir en millors persones. Hi pot haver cobdícia al món, sempre n’hi ha hagut, però no pot ser que tots i totes estem pendents de guanyar sempre més que els altres, perquè el model és insostenible i només ens ha portat a hipoteques escombraries i crèdits ninja.

Avui parlarem de la crisi. De la bona crisi. De com per alguns, que no per a tots, pot arribar a ser una bona cosa. Que estem encegats pensant que només som el que vestim, el que conduïm i el lloc on hem anat de vacances.

Vivim una època de canvis. Vivim un moment on sembla que els valors, després de tant de temps en crisi aposten per tornar amb força com a eix de les nostres accions.

En un món líquid, que propugnava Zygmunt Bauman tornen a ser vigents referències vitals com la solidaritat, la generositat, la conscienciació, el treball i la família. Fugint dels vells tòpics. Obrint la porta a les noves dimensions que ens acosten les autopistes de la informació.

Els valors, com els vells roquers, mai no moren.

Dia de Dol

El món continua endavant, com sempre ha fet. I nosaltres tornem a posar en marxa la ràdio, com cada dia, també, en un dia marcat pel dol que ens parla d’Antonio, de Carlos, d’Olimpio, de Carlos Alberto i de Toni.

Persones que –com la majoria de nosaltres- s’aixecaven cada dia al matí per anar a treballar, sense escarafalls, per pujar la família, molts d’ells lluny de casa seva.

I tanco els ulls, i no puc evitar sentir el sotrac que viuen aquestes cinc famílies trencades d’una urpada ferotge. Pares, marits, fills que deixen enrere mares, dones i fills a qui no veuran créixer.

Quan arriba la mort- l’únic que sabem del cert- sempre ens fem petits. Quan arriba a més, a contratemps, com en aquest cas, ens fa sentir terriblement vulnerables. No hi ha temps per preparar-nos per allò que no sabem com afrontar, no hi ha paraules de consol, no hi ha explicació que justifiqui el dolor de la pèrdua.

Hi ha hagut un munt de persones que han estat fent una gran feina aquests dies. Bombers, sobretot, però també policia, els mateixos treballadors del Túnel, les institucions públiques. Tothom ha estat desenvolupant la difícil tasca que li corresponia en aquest moment de desconcert i urgència i ho ha fet amb professionalitat, però també amb generositat i coratge.

No hem parlat però, dels psicòlegs que en tot moment han estat prop dels ferits i els familiars de les víctimes. Una tasca difícil i necessària. La de saber estar, la d’acompanyar.

Com la que avui, des de la petitesa fem des de la ràdio i des de tots aquells indrets des d’on s’han afegit al dol nacional. Sent presents. Sentint de prop la pena dels familiars i amics de les víctimes. Un dia més.

La merda de la muntanya no fa pudor, ai no!

No és només cosa nostra. La caca de gos, traspassa fronteres i a molts ajuntaments catalans es trenquen les banyes per mirar de potenciar el civisme dels seus conciutadans. Als de quatre, però sobretot, els de dues potes.

A Andorra, els set comuns s’han fet un fart en els darrers anys de posar en marxa ordinacions, campanyes i iniciatives- conjuntes i per separat- per fer front al problema.

Però sembla, que hores d’ara, encara no hi ha una millora clara.

El Comú d’Andorra la Vella, i el d’Escaldes-Engordany han començat – tímidament- a aplicar alguna sanció als propietaris de gossos que no recullen les necessitats dels seus millors amics. Encamp, aposta per aplicar en un futur pròxim alguna mena de tribut als propietaris d’animals per tal que facin front a una neteja que costa diners.

Però ni uns ni altres no en treuen l’aigua clara. I els vianants despistats reneguen quan passegen per les voreres de la vora del riu.

Alguns demanen multes més severes, altres, dubten que un impost faci millorar la consciència social del problema.

En realitat el que fem és mirar de recollir l’aigua que vessa sense tancar abans l’aixeta. Un problema que es manifesta al carrer però que és el resultat d’una mala educació cívica des d’un principi. De manca de respecte al país on vius i a les persones amb qui convius.

Afortunadament al final del carrer ens trobem que incívics, incívics, només en són uns quants, i fins que es demostri el contrari sempre acabaran sortint-se amb la seva.

Fins que la resta exigim que ens respectin

Per cert:

Es veu que ara han inventat una mena d'sprai que congela la caca i que permet dipositar-la sense més problemes dins les escombraries. Costa menys de 10$ a http://www.poop-freeze.com/.

Ves quines coses de fer!

Another brick in the wall

Llegint aquests dies sobre la caiguda del mur de Berlín he topat amb aquest fantàstic article de Vilaweb. Us en passo un fragment:

“Hi ha l'històric mur que separa de fa dècades les dues Corees. Però també un mur nou a Ceuta i Melilla. Hi ha encara murs al nord d'Irlanda que separen dues comunitats oposades. Però també n'hi ha un que separa Botswana i Zimbabwe. I un altre a Xipre. I un entre els Estats Units i Mèxic. I un a Palestina. Vint anys justos després de la caiguda del mur de Berlín al món hi ha més barreres de separació que mai i el nombre continua creixent.
El 13 d'agost de 1961, en un intent desesperat per a aturar el pas de berlinesos de l'est al sector occidental (uns mil cinc-cents diaris), les autoritats de la República Democràtica d'Alemanya van activar una operació llampec per a aixecar un mur que va esdevenir el símbol de la guerra freda i del teló d'acer. Vint anys després de la desaparició del mur, el 9 de novembre de 1989, a tot el món encara n'hi ha uns quants dempeus.

Van caldre gairebé quatre dècades, fins el 9 de novembre de 1989, perquè els 150 quilòmetres de separació militaritzada entre les dues Alemanyes s'esquerdessin. I vint anys després, amb la reunificació del país inclosa, la terra de ningú on s'aixecava el gris mur s'ha convertit en terreny adobat de grans projectes arquitectònics que dificulten, sovint, de trobar i de reconèixer els trams que en queden.

Mentre a Berlín se celebren vint anys de la desaparició i destrucció del mur, a tot el món encara en resten uns quants de drets. I se'n continuen aixecant. "

L'article complet, aquí.

La banda sonora, per gentilesa dels Pink Floyd:

Dol

No hi ha paraules. Mai n’hi ha en aquests casos. Persones que surten a treballar, com cada dia, i ja no tornaran mai més a casa seva.

La notícia ens colpia dissabte a mig matí amb un vent fred d’irrealitat, com el que va acompanyar els aiguats del 82. Tot just en les mateixes dates.

No estem acostumats a aquestes coses. No tant grosses.

Cinc persones amb cara i veu, amb nom i cognoms. Amb una família que els plora, amb uns amics que els enyoren, amb uns companys que encara s’estremeixen pensant que haurien pogut ser ells qui fossin embolicats sota la ferralla.

Ara, el prioritari és treure’ls i plorar-los.

Demà, o demà passat, ja arribarà el moment de parlar-ne. De veure on condueixen els resultats de la investigació, que al marge d’on deixi caure les responsabilitats ens recorda que encara no tenim mínimament garantida la seguretat en el treball. No és el primer accident en aquesta obra. I a aquest pas, no serà el darrer.

També podrem parlar del paper que han jugat en aquest accident els cossos especials, aquests que no paguem -com s’ha demostrat -perquè dormin. Molts d’ells jugant-se-la més enllà del que hauria estat raonable. Segur que cal fer-los més operatius, però cal reconèixer també que estan ben preparats, que són professionals i que hi són quan els necessites- és una sort que els haguem de necessitar tant poc- encara que soni poc rendible.

Tot i que va faltar una reacció ràpida, el cert és que els periodistes i càmeres de la televisió pública van acabar fent una bona feina. Llàstima que es trigués tant a muntar l’enllaç amb la Massana i no es tragués prou partit de la Ràdio Nacional. Però això ja ens va bé als altres, que també hi érem, com tants altres mitjans espanyols, francesos i portuguesos.

Cal destacar el bon paper de les autoritats. Que han estat al peu del canó des del primer moment, seguint de prop les tasques de recerca i interessant-se pels ferits a l’Hospital. Ja sé que és la seva feina, però en temps de Prenafetes, també cal separar el gra de la palla. Ara, caldrà que a més arribin fins al final en la depuració de les responsabilitats i es posin les piles per garantir la seguretat laboral que contempla una llei, ja aprovada i encara no operativa.

També vull fer un especial esment a les bones relacions bilaterals – en aquest cas amb el sud- i que han permès que Espanya ens cedeixi el material especialitzat necessari per treure els cossos de quatre de les víctimes d’entre la ferralla. Com aquella vegada que les llevaneus de l’Andreu Claret van baixar a Barcelona. És bo saber-nos ajudar quan cal.

M’ha agradat l’onada de solidaritat i consternació al carrer. Repartint-nos una mica el dol d’aquestes cinc famílies. Trencant les barreres de nacionalitat, tant nostrades fins ara.

Aquest ha estat un cap de setmana trist, malgrat la neu.

I avui torna a ser dilluns.


*Foto: ANA

Share

Ahir sopava a casa els meus pares mentre el televisor escopia la seva dosi diària de mort, violència i soroll.

Els informatius s’han convertit en un run-run de vergonya somorta, en una agonia sorollosa i lacerant que a poc a poc ens ha anat insensibilitzant davant el dolor dels altres, que deia la Sontag.

La vam tancar. I vam continuar sopant. Es fa difícil conciliar la digestió amb els atacs furibunds contra els manifestants iranians.

Amb aquesta violència crua, programada, freda i implacable que retrata la càmera. Que massa sovint busca la càmera per amplificar-se i difondre’s arreu del món.

Sempre queda el dubte de si pegarien tant fort, sense la càmera davant. Sempre queda el dubte d’allò que podria haver passat si no hi arriba a haver una càmera al davant per denunciar-ho.

Es fa difícil conciliar la necessitat de saber què passa, amb la necessitat de viure tranquil. Sembla que som incapaços de veure més enllà dels monitors i ens immunitzem, narcotitzats pel sorollet amb reminiscències musicals que embolica els anuncis i pels colors vibrants.

Malgrat tot, no podem viure aliens al que passa. Però podem decidir mirar d’una altra manera. Obrir els ulls. Veure que també hi ha esperança entre el dolor i la misèria, i comprovar que hi ha qui lluita cada dia, amb un petit gest per fer un món una mica millor.

Som 6 mil milions de persones que compartim un espai en el temps.

I tot el que passa, bo i dolent és en part el resultat del que fem, del que som, del que pensem, del que somiem i desitgem. Tots en som responsables en una part petita, però significativa de tot el que ens envolta.

Roures

El paisatge és el mateix per a tots. O gairebé.

En obrir la finestra de casa, alguns hi veuen totxos, altres, més afortunats, hi troben muntanyes. I si vius prou allunyat del centre urbà, fins i tot pots sentir cantar un ocell o comprovar com es van esgrogueint les fulles dels arbres.

Altres, amb la mateixa finestra però distinta mirada, enlairen els ulls als cims i deixen de veure muntanyes per reconèixer els contorns alats de Can Ramonet o del Bony de les Neres. Ressegueixen el pas del Valira i les fileres de pollancres que bressolen la riba. Passegen per la Roureda de Santa Coloma, trepitjant aglans i fulles seques, i escoltant el vol espantadís d’un pardal o el cant rogallós de la garsa.

És la diferència entre mirar i veure. de conèixer o no, el país que trepitges. Quants de nosaltres encara som capaços de reconèixer pel seu nom les muntanyes que ens envolten? Distingir una savina d’un avet jove, un roure d’una alzina?

Donem tanta importància a saber les capitals del món- per oblidar-les després- intentem dibuixar mapes plens de serralades, rius i oceans amb noms exòtics, i no som capaços de situar-nos a casa nostra.

Potser si sabéssim com es diuen aquestes immenses masses de roca que ens envolten deixarien de semblar opressives.

Cinderella

No deixa de resultar curiós com la perspectiva de les coses varia en funció des d’on es mira.

Parlem – per exemple- dels anomenats “enfrontaments” entre els membres d’APC, que en funció de qui els jutja no deixen de ser el tret que prova la seva democràcia interna i de retruc, pluralitat, - pròpia, d’altra banda, d’una plataforma sense cap ideari definit-.

Suposo que no cal aclarir que l’eslògan: "IVA NO", no és un ideari polític.

Per altres, però, són el resultat de barrejar aigua i oli i de no tenir, precisament cap element ideològic cohesionador que els permeti cenyir-se a unes determinades línies comunes per a tots.

El resultat és que al marge que uns diguin blanc i altres facin rosa, mentre els de més enllà confien que al final tot es veurà blau, el cert és que es fa complicat negociar res amb un grup que no té clar a quin acord vol arribar, i que ni tan sols té clar si vol o no negociar.

Es veu estrany que s’intentin conjugar idees i projectes tant dispars com diuen que són socialistes i apeceristes. I que malgrat tot, s’entestin en emprovar-se una sabata de cristall que és evident que els va petita, o grossa, però que en cap cas no és de la seva mida.

Potser el més difícil per tal d’arribar a un acord és que difícilment canviaran de sabata si el que diuen és que ells, el que volen és un vestit nou.

La Vacuna

Ja ha començat la campanya de vacunació contra la grip A. Ara caldrà veure quantes persones se la posen i quin és el balanç final d’aquesta proposta que ha patit en els darrers mesos més informacions, desinformacions i contrainformacions que la llei de la CASS, que ja és dir.

M’adono que la gent, amb encert o sense- dubtem. I Això incontestablement és bo.

Ha quedat enrere l’època en que la veu autoritzada: diga-li l’estat, el sacerdot, el doctor o el mestre tenien sempre l’última paraula en tots els àmbits importants del nostre dia a dia.

Avui, la darrera paraula la sol tenir internet. Vídeos com el de la Doctora Forcades que han germinat un dubte més que raonable sobre la conveniència de vacunar-nos d’una grip que mai ha estat una pandèmia, com fa uns mesos tots semblàvem creure.



Sembla que a poc a poc, ens fem grans i comencem a admetre que és possible que hi hagi interessos comercials que passin per sobre els estats i les voluntats de qui ens governa.

Ara, hem aprés a dubtar, i això està molt bé.

Però encara no tenim prou criteri. Ens fem preguntes però no tenim respostes. I quan les anem a cercar és per trobar-les en mans d’altres interessos diferents. Com si fugint dels ídols de fusta ens refugiéssim en els ritus d’adoració envers els ídols de fang.

I seguim a les fosques.
Això sí, almenys dubtem.
Ja tindrem temps per pensar-hi al llit quan ens atrapi- si és que ho fa- el virus de la grip.

CASS

Ahir va entrar en vigor la Llei de la Seguretat Social, tot i que no serà fins avui quan els canvis es començaran a aplicar.

Fa dies que en parlem de la CASS. De com el dèficit es menja els beneficis de la branca de malaltia, de com ja podem començar a pensar- si no ho hem fet encara- en alguna mena de pòlissa que ens complementi la jubilació, per si de cas.

Mentre la majoria de la població desconeix en què canviarà- si és que ho fa en alguna cosa- aquesta nova llei, el cert és que les acusacions creuades i la intoxicació informativa s’han despatxat a gust en les darreres setmanes.

Em costa creure que tot l’arc parlamentari votés una llei tant dolenta com sembla que diuen alguns que és aquesta llei de la CASS.

M’indigna que l’ex-cap de govern- responsable – en última instància- del forat generat per l’estat en els darrers quatre anys -encara tingui la barra de dir des de la suficiència que ell ja ho deia que aquesta era una llei dolenta quan de les arques de la CASS han sortit els diners per fer la política social que hauria hagut de fer el govern durant els darrers anys.

Em desconcerta que els representants dels treballadors dins la parapública decideixin pel seu compte que com no estan d’acord amb uns i altres deixen d’exercir de portaveus, i per tant d’informar-nos del què passa dins el Consell d’administració. Com si això d’assumir les responsabilitats que implica ser un càrrec electe fluctués en funció de si m’agrada o no el que haig de dir.

Crec que ni uns ni altres diuen tota la veritat quan s’esgargamellen per dir-nos que uns són mals gestors i els altres només fan que aplicar la llei.

M’ofèn quan els inspectors em convoquen amb prepotència quan ja he sortit de comptes per comprovar que la meva no és una baixa injustificada, em sorprèn que qui està de baixa des de fa mesos marxi de vacances. M’estranya que no hi hagi llistats de baixes i doctors que solen anar del bracet i que si hi són no es facin públiques i que si ho són perquè no s’hi fa res.

I no entenc com ens queixem que els punts s’hagin de pujar de preu, quan és evident que o paguem més o no n’hi haurà per a tots.

Mai és un bon moment. Mai serà un bon moment. I mentrestant un munt de coses que no encaixen.